Avui volia parlar d’un tema que m’interessa molt i que em toca de molt a prop: els canvis que va proposant i introduint la RAE en la llengua castellana. Les llengües, com a traductora i filòloga, formen una part molt important dins de la meva vida tant professional com personal. M’agraden les llengües, totes, he d’afegir i quan es perd una llengua, per minoritària que aquesta sigui, es perd molt més que una manera de parlar, es perd una identitat i una cultura.
 

Però, aquest és un altre tema, i molt extens, per cert. Així que passem a parlar del castellà. Com ja sabem, els canvis ortogràfics i els nous vocables introduïts en la llengua castellana per la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola ens condueixen a una inesgotable i polèmica controvèrsia. Cada decisió que pren la RAE sobre aquests temes comporta múltiples crítiques i discussions, sobretot per part de les persones que ens dediquem a escriure, traduir, revisar i corregir textos posant sempre una especial atenció en la cura de la nostra llengua. Encara que de vegades, com en totes les coses, ens queixem ja de vici, la majoria de les les nostres queixes són fundades.
 

Perquè...? Digueu-me, què us semblen alguns canvis com per exemple treure l’accent diacrític dels pronoms demostratius? Greu error! La veritat és que no té cap sentit i sembla que ho facin per no avorrir-se. La regla és clara els adjectius no s’accentuen perquè acompanyen al nom i els pronoms s’han d’accentuar per diferenciar-los d’aquells. Sense accent resulta molt més ambigu. No veig cap problema perquè hagin de marejar-nos tant amb els seus canvis.
 

Sort que alguns d’aquests anomenats canvis només són propostes, recomanacions que no estem obligats a adoptar en la nostra laboriosa tasca diària.
 

Però, de totes maneres, podrien estalviar-se molts d’aquests canvis, perquè només confonen i no estan integrats en l’ús popular i com tothom sap som els parlants els que realment construeixen una llengua. Una llengua que està viva, que creix i evoluciona al mateix ritme que ells.
 

Altres canvis polèmics van ser, per exemple, rebatejar a la lletra ‘y griega’ per passar a anomenar-la ‘ye’ o canviar la lletra ‘q’ de certs països per posar una ‘c’. Tots canvis, per a moltes persones, sense cap mena d’utilitat. Així, ara tenim: ‘Catar’ i ‘Irac’.
 

Però, com ja he assenyalat abans, no tots els canvis em semblen dolents. Hi ha propostes que han estat ben rebudes per tots els parlants, com la d’accentuar les majúscules, i la inclusió de molts americanismes adaptats al castellà. No obstant això, és clar que molts d’aquests canvis només constitueixen un problema per a tots els professionals que ens dediquen a treballar amb textos, ja que sempre tindrem el dubte de si hem de seguir totes les normes de la RAE o «només» aquelles que són acceptades pels parlants. Perquè, per molt que la Reial Acadèmia Espanyola ens vulgui fer escriure a la seva manera, al final sempre seran els parlants els que tindran la paraula final en acceptar o rebutjar aquests canvis.