Negatives i falta de fe
La reiterada insistència del govern demòcrata de negar la documentació demanada pels membres de l’oposició al Consell General ja passa una mica de voltes.
Que un organisme com el Tribunal de Comptes, per evitar donar una resposta al Consell General, arribi a dir que no forma part del que el Codi de l’Administració defineix com administració pública, és d’una falta de rigor i d’una incoherència lamentable, encara més tenint en compte que aquest òrgan de control depèn de forma directa del Consell General.
El Tribunal de Comptes va cometre un error al fer un informe favorable en relació al marc pressupostari presentat tard i malament per a la seva aprovació al Consell General el passat mes de novembre. La seva obligació era emetre un informe en relació als objectius marcats per part del Govern per als pròxims quatre anys de legislatura. El Govern va reconèixer davant la mateixa demanda d’informació que aquests objectius no s’havien publicat i l’informe del Tribunal de Comptes tampoc feia referència als objectius, per tant, incomplint la llei una vegada més, o això és el que em sembla davant la fugida d’estudi del Tribunal.
Igual de lamentable ha estat la resposta per part del Ministeri d’Exteriors en la seva segona negativa a oferir-me l’opció de llegir les notes verbals de l’últim any amb els Estats Units. Al·legar, sense cap referència a dret, que les notes verbals són «comunicats confidencials entre estats» denota, com a poc, una manca de respecte important vers als membres electes de la cambra parlamentària sense precedents. Si el Consell General no és l’Estat, qui ho és?
Sembla que el govern demòcrata encara no ha entès que ja no disposa d’una majoria de 22 conselleres, on tot quedava dins els despatxos del seu grup de la majoria. La situació ha canviat molt i l’actual composició del Consell els obliga a donar explicacions més sovint del que els agradaria.
Un patriotisme mal entès ens vol fer creure que pel bé del país tots hem de ser un, però aquest discurs aviat no el podran fer servir ni a casa seva, on els seus ja no saben com defensar certes actituds i negatives. Tot i això, se’ns demana que fem un acte de fe i acceptar que el Govern ha de fer la seva feina i funcionar al seu ritme. No queixar-nos i creure! És el que s’espera de tots plegats, i està mal vist qüestionar la feina feta i les voluntats dels totpoderosos. I si ho entenem, doncs bé; i si no, doncs també. Perquè fem el que fem, ells continuaran amb la mateixa actitud, és a dir, sense donar cap explicació, que per això són majoria.
Que un organisme com el Tribunal de Comptes, per evitar donar una resposta al Consell General, arribi a dir que no forma part del que el Codi de l’Administració defineix com administració pública, és d’una falta de rigor i d’una incoherència lamentable, encara més tenint en compte que aquest òrgan de control depèn de forma directa del Consell General.
El Tribunal de Comptes va cometre un error al fer un informe favorable en relació al marc pressupostari presentat tard i malament per a la seva aprovació al Consell General el passat mes de novembre. La seva obligació era emetre un informe en relació als objectius marcats per part del Govern per als pròxims quatre anys de legislatura. El Govern va reconèixer davant la mateixa demanda d’informació que aquests objectius no s’havien publicat i l’informe del Tribunal de Comptes tampoc feia referència als objectius, per tant, incomplint la llei una vegada més, o això és el que em sembla davant la fugida d’estudi del Tribunal.
Igual de lamentable ha estat la resposta per part del Ministeri d’Exteriors en la seva segona negativa a oferir-me l’opció de llegir les notes verbals de l’últim any amb els Estats Units. Al·legar, sense cap referència a dret, que les notes verbals són «comunicats confidencials entre estats» denota, com a poc, una manca de respecte important vers als membres electes de la cambra parlamentària sense precedents. Si el Consell General no és l’Estat, qui ho és?
Sembla que el govern demòcrata encara no ha entès que ja no disposa d’una majoria de 22 conselleres, on tot quedava dins els despatxos del seu grup de la majoria. La situació ha canviat molt i l’actual composició del Consell els obliga a donar explicacions més sovint del que els agradaria.
Un patriotisme mal entès ens vol fer creure que pel bé del país tots hem de ser un, però aquest discurs aviat no el podran fer servir ni a casa seva, on els seus ja no saben com defensar certes actituds i negatives. Tot i això, se’ns demana que fem un acte de fe i acceptar que el Govern ha de fer la seva feina i funcionar al seu ritme. No queixar-nos i creure! És el que s’espera de tots plegats, i està mal vist qüestionar la feina feta i les voluntats dels totpoderosos. I si ho entenem, doncs bé; i si no, doncs també. Perquè fem el que fem, ells continuaran amb la mateixa actitud, és a dir, sense donar cap explicació, que per això són majoria.