Charles Barth és el nom d’un dels grans viatgers europeus per Àfrica. La va recórrer sistemàticament, igual com d’altres zones del món mediterrani, quan el segle XIX arribava a la seva meitat, i ens en deixà testimoni en cinc documentats volums. No tingué, però, una vida longeva: nascut el 1821 a la portuària Hamburg, va extingir-se a la capital alemanya el 1865. Lingüísticament tampoc no assolí el gairebé demoníac plurilingüisme de Richard F. Burton, contemporani absolut de Barth que veié la llum per primera volta el mateix any que el teutó. Del britànic, se’n diu que parlava més de vint llengües, la qual cosa li serví per viatjar per Àfrica i Àsia, visitar La Meca sense ser musulmà, o traduir sencera Les mil i una nits. Barth tingué menys temps de vida que Burton, ja que aquest el sobrevisqué un quart de segle, però també recorregué Àfrica en diverses direccions i va reflexionar sobre les seves experiències amb els diversos pobles que conegué, no només des del punt de vista etnològic, sinó, sobretot, històric. El francès Félix Dubois el nomena molt com una referència indefugible a l’hora de destriar, a Timbuctu i a la vora del Níger, l’origen d’aquells qui edificaren la vila de Djenné, i semblen d’antiga cultura egipciana, tot i que explicita que en aquesta –i en altres coses– l’alemany i ell es troben en contradicció.

Si mirem en un mapa el recorregut de Barth sobre Àfrica, ens adonem que de Tànger cap a Egipte, de Trípoli fins a Kano i Sokoto –al nord de l’actual Estat de Nigèria–, i per terres que arriben fins més enllà del llac Txad i de l’actual N’Djamena, va traçar diverses petges sobre aquest territori que, a les zones esmentades –llevat de les últimes–, ofereix una de les majors concentracions de cultura escrita prèvia a l’arribada dels europeus; una altra àrea africana semblant seria la de cultura suahili, a les actuals Tanzània i Kenya. Uneix aquestes regions tan allunyades al mateix continent una cosa: totes dues arribaren a l’escriptura de mans islàmiques, no només en àrab, sinó en llengües com el mateix suahili o el hausa, per bé que és l’alfabet llatí l’actualment en ús.
Dubois ens il·lumina el recorregut que pretesament seguiren els antecessors del poble songhai: «La ruta dels emigrants nilòtics al llarg de la part sud del desert líbic passa per Agadez, al nord del llac Txad, per a arribar al riu Níger i desembocar a les rodalies de Gao». El periodista francès hi afegeix, a aquest seguit de dades, el fet que a Agadez es parla una llengua semblant al songhai, que entre el llac Txad i el riu Níger les poblacions són songhais (tot i que no formarien part de l’imperi songhai dels segles XV i XVI), i, per últim, suposa que entre el Txad i el Nil també podran trobar-se semblances lingüístiques (però això és solament un suposar). Dubois ens ha suggerit que a Gao es on arribaren els d’Egipte, «emigrants», ha escrit, però millor seria dir-los «exiliats»; sigui com vulgui, l’interessant és que «una tradició de la zona es fa ressò de l’arribada a aquell indret d’un faraó d’Egipte» (èmfasi meu). Cal dir que el periodista i aventurer francès no engega raonaments fantasiosos amb aquesta dada, i remet a Dialliaman, el fundador de Djenné, o potser al cap de l’expedició egípcia. El que resta indubtable és que alguna vinculació amb les terres del Nil tenien els nouvinguts. I és ací on Dubois recorre a Charles Barth per tal de disputar amb ell.
Barth és de l’opinió que els songhais foren «civilitzats per Egipte, i mantingueren amb aquest país relacions fluïdes», i aquesta asserció fa esclatar a Dubois, qui li retreu a l’alemany un parell de coses: no haver visitat Djenné i que tots els seus informants foren de pobles distints, i no dels ancians songhais. La divisió entre els dos autors és gegantina: per a Barth, els songhais són un poble que es veié dins d’una zona d’influència egípcia; per a Dubois, pel contrari, songhai és el nom que adquiriren els egipcis a la vora del Níger. Per a Barth, les influències egípcies en els songhais són posteriors a les conquestes islàmiques, i penetraren a través de l’islam; Dubois, però, afirma que hi hagué una transferència de població autòctona arran de la presa d’Egipte pels musulmans. Dubois vol defensar el seu punt de vista amb el següent argument: «En el moment de l’arribada de l’islam al Sudan francès –segle XI– la civilització dels califes havia destronat quatre cents anys abans la civilització dels faraons». La civilització dels faraons! El salt és veritablement captivador, i obre portes i finestres noves al magatzem de la història. Tanmateix Dubois potser només pensava en la seva hipotètica descoberta (els predecessors dels songhais eren egipcis), però no féu una passa més enllà, que l’hauria obligat a replantejar-se el que investigadors posteriors tracten de dur a terme en un trajecte d’anada i tornada: fins a on arribà la influència de l’Egipte antic temporalment? Fins a on geogràficament? I els somnis sempre s’han escrit amb l’èpica de la tragèdia.