Doble nacionalitat i democràcia
L’article 7-2 de la Constitució andorrana diu: «L’adquisició o el manteniment d’una nacionalitat diferent de l’andorrana implicarà la pèrdua d’aquesta en els termes i terminis fixats per la llei». Segurament, els pares de la Constitució, tenien –i alguns encara les mantenen– bones raons per defensar la prohibició de la doble nacionalitat.
Però han passat 23 anys des de l’aprovació de la nostra llei fonamental, un temps en què la nostra societat i les dels països del nostre entorn han canviat profundament en tots els aspectes (econòmics, comercials, culturals, tecnològics...) així com les relacions bilaterals i multilaterals amb altres estats membres de la comunitat internacional.
Avui dia, els nacionals andorrans som poc menys del 46 % de la població total andorrana (dades del 2015, Departament d’Estadística), amb un estancament d’aquesta proporció des del 2011. L’adquisició de la nacionalitat per naturalització està reservada a les persones estrangeres que acrediten haver tingut la residència principal i permanent durant vint anys a Andorra.
Aquesta desproporció entre nacionals i residents sense drets polítics, implica una baixa qualitat democràtica. Alain Touraine ho deia molt més clar i fort: ««No hi ha democràcia si una part important dels governats no té dret de vot». (Qu’est-ce que la démocratie ?- Fayard 1995).
Luxemburg, un país que sovint prenem de model, ha reaccionat d’una manera radicalment diferent a la nostra per encarar aquesta desproporció demogràfica: des del 2008 han admès el principi de la doble nacionalitat, tot conservant un període per la naturalització de set anys, bastant inferior als 10 anys que recomana el Consell d’Europa
Els luxemburguesos, amb la reforma del 2008 de la llei de nacionalitat, conscients de l’existència d’un fossat que els separava dels no-luxemburguesos, van voler, sense excuses i sense pors, millorar la integració dels residents i augmentar la cohesió social en el seu país, una cohesió basada en promoure l’agregació dels interessos comuns del nombre més gran possible d’actors polítics. Van saber acceptar que la voluntat d’integració de molts estrangers no està renyida amb l’afany de conservar els lligams – a través de la seva nacionalitat d’origen– amb la pàtria i la cultura dels seus avantpassats.
Jo em demano, i nosaltres, quant de temps estem disposats a retardar el debat sobre la doble nacionalitat? Quant de temps volem mantenir una societat esclatada en un munt de comunitats separades i estranyes les unes de les altres? H
Però han passat 23 anys des de l’aprovació de la nostra llei fonamental, un temps en què la nostra societat i les dels països del nostre entorn han canviat profundament en tots els aspectes (econòmics, comercials, culturals, tecnològics...) així com les relacions bilaterals i multilaterals amb altres estats membres de la comunitat internacional.
Avui dia, els nacionals andorrans som poc menys del 46 % de la població total andorrana (dades del 2015, Departament d’Estadística), amb un estancament d’aquesta proporció des del 2011. L’adquisició de la nacionalitat per naturalització està reservada a les persones estrangeres que acrediten haver tingut la residència principal i permanent durant vint anys a Andorra.
Aquesta desproporció entre nacionals i residents sense drets polítics, implica una baixa qualitat democràtica. Alain Touraine ho deia molt més clar i fort: ««No hi ha democràcia si una part important dels governats no té dret de vot». (Qu’est-ce que la démocratie ?- Fayard 1995).
Luxemburg, un país que sovint prenem de model, ha reaccionat d’una manera radicalment diferent a la nostra per encarar aquesta desproporció demogràfica: des del 2008 han admès el principi de la doble nacionalitat, tot conservant un període per la naturalització de set anys, bastant inferior als 10 anys que recomana el Consell d’Europa
Els luxemburguesos, amb la reforma del 2008 de la llei de nacionalitat, conscients de l’existència d’un fossat que els separava dels no-luxemburguesos, van voler, sense excuses i sense pors, millorar la integració dels residents i augmentar la cohesió social en el seu país, una cohesió basada en promoure l’agregació dels interessos comuns del nombre més gran possible d’actors polítics. Van saber acceptar que la voluntat d’integració de molts estrangers no està renyida amb l’afany de conservar els lligams – a través de la seva nacionalitat d’origen– amb la pàtria i la cultura dels seus avantpassats.
Jo em demano, i nosaltres, quant de temps estem disposats a retardar el debat sobre la doble nacionalitat? Quant de temps volem mantenir una societat esclatada en un munt de comunitats separades i estranyes les unes de les altres? H