Fa un parell de setmanes, uns eminents arqueòlegs britànics van anunciar l’extraordinari descobriment d’uns 400 manuscrits que van ser escrits en llatí sobre planxes de fusta encerades, al llarg del primer segle de la nostra era; aquestes planxes van ser desenterrades durant unes excavacions que es realitzaven al centre de Londres, durant la construcció de la nova seu europea de la companyia Bloomberg. Les planxes, que havien romàs enterrades en fang durant gairebé 2.000 anys a menys de mig quilòmetre de St Paul ‘s Cathedral, han revelat als arqueòlegs les primeres informacions detallades sobre activitats comercials realitzades a Londres durant l’època en què Gran Bretanya va estar sotmesa a l’imperi romà.
 

Les activitats ‘negocials’ que han quedat plasmades a les planxes inclouen lliuraments de cervesa, peticions de fons, contractes de transport, sentències judicials, ordres militars i manumissió d’esclaus. Ara bé, hi ha una tauleta que ha atret especialment el meu interès: es tracta del primer reconeixement de deute del que tinguem constància de la història de la humanitat. Aquest manuscrit financer, datat el 8 de gener de l’any 57 d.C., és un reconeixement de deute entre dos comerciants londinencs pel qual un reconeix deure a l’altre la suma de 105 monedes de plata (una suma equivalent a uns 13.000 euros actuals). El deutor es compromet a complir fidelment amb la seva obligació i a pagar al creditor la quantitat deguda en moneda de curs legal.
 

No ha aparegut cap planxa que acrediti el compliment de pagament, però és d’esperar que el deutor complís, ja que el Dret romà tenia unes lleis absolutament favorables al creditor. Aquest va adquirir successivament el dret de persecució sobre la persona del deutor per disposar de la seva vida, de la seva llibertat, o de la totalitat dels seus béns, com a forma de satisfer les obligacions adquirides. El Dret romà va legislar i reglamentar tot el concernent a les relacions entre creditors i deutors, així com les accions que podien exercir els primers sobre els segons. També va inventar el concepte de mora, cosa que succeïa quan el deutor no complia en temps oportú la seva obligació de pagament i va reconèixer el dret del creditor de rebre interessos moratoris. Consegüentment van ser els romans els que van desenvolupar el concepte de morós. 
 

El Dret romà es va encaminar insaciablement a crear procediments, processos, estatuts i garanties que protegissin al creditor, que li permetessin recuperar el prestat, encara en detriment dels drets i la persona del deutor. En aquella època no existien els drets humans i el creditor tenia totes les possibilitats per actuar contra el morós; fins i tot de treure-li la llibertat i la vida. Per tant, el creditor tenia el dret de perseguir físicament al seu deutor disposant de la seva llibertat o de la seva vida com es va consagrar a la Llei de les XII Taules. Aquesta institució va rebre el nom de «legis actio per manus iniectionem», que ve a significar acció de la llei per aprehensió corporal. Aquesta acció va ser la més antiga de la llei romana i tenia caràcter executiu. Tenia tots els trets de la defensa privada i suposava un crèdit reconegut, bé per confessió judicial o bé en una sentència declarativa, després de l’exercici de la corresponent acció. Sens dubte el Dret romà primitiu era el més cruel: al deutor jutjat pel jutge se li concedia un termini de trenta dies per complir la sentència de pagament. Transcorregut aquest termini, si el deutor no complia amb la sentència del jutge, el creditor s’apropiava de la persona física del seu deutor i el convertia en el seu presoner i la llei romana se l’adjudicava com un bé propi.
 

A continuació, el deutor romania tancat durant seixanta dies. En finalitzar aquest termini, el morós era portat al mercat públic d’esclaus per tres vegades per veure si algú li treia d’aquesta situació; és a dir que familiars o amics saldessin els seus deutes per ser alliberat. Si el deutor no era rescatat, el creditor, podia vendre com a esclau al costat del Tíber o matar-lo. Si el morós no tenia la sort d’aconseguir un parent o familiar que li cancel·lés el deute i li rescatés, el creditor quedava autoritzat per disposar de la vida del deutor, convertint-lo en un esclau mitjançant la venda en el mercat a l’altra banda del Tíber. En cas que el deutor no cotitzés en el mercat d’esclaus de Roma (per ser vell, malalt o invàlid), el creditor tenia dret a matar-lo. I què passava quan hi havia diversos creditors? Si existia una pluralitat de creditors, la llei romana dictava l’execució del deutor per esquarterament; és a dir, el deutor era trossejat i els seus trossos es repartien entre els seus creditors en proporció a l’import dels seus respectius crèdits com una mena de pagament simbòlic. Val la pena dir que la institució de la «partis assecant» no assenyalava si les parts del cos del deutor tenien el mateix valor, o si alguna d’elles era de significativa importància.