Tota pedra fa paret, diuen els valencians. Una parèmia molt encertada per mirar amb optimisme l’escenari sociolingüístic que presenta l’estudi Coneixements i usos lingüístics de la població d’Andorra. I és que la situació actual de la llengua catalana a casa nostra es pot mirar amb el got mig ple o mig buit. És a dir, podem concloure que el català es troba en una posició més favorable que fa uns anys si tenim en compte el nombre de persones que el tenen com a llengua materna i també els que s’hi identifiquen. Però també cal ser realista i tenir clar que l’espanyol continua sent la llengua més parlada.
Sí, Andorra és un país socialment plurilingüe i tots ens vantem dels avantatges de parlar diverses llengües i, sí, tot suma, però no hem de caure en confusions i que els arbres no ens deixin veure el bosc. Tant important és mantenir el plurilingüisme com augmentar l’ús social de la llengua oficial, tan necessari és obrir-nos al món com preservar la nostra idiosincràsia.
Si mirem els percentatges de l’estudi ho veurem clar de seguida. Per exemple, en el món nocturn l’espanyol guanya la partida per golejada i en els grans magatzems el català també queda relegat a un segon terme. Les excuses sempre són les mateixes... a Andorra hi ha molt de turisme, hi ha molta gent que ve de fora, hem de ser respectuosos... Però i els que vivim aquí? I el respecte cap als catalanoparlants? L’única solució és que ens creiem de debò que la llengua oficial del país és el català i que no és ni minoritària, ni provinciana, ni regional, sinó que és, senzillament, la nostra.  
I la nostra és una llengua que necessita protecció perquè durant molt de temps no se l’ha respectada. Cada vegada que un catalanoparlant escriu a les xarxes en una altra llengua per semblar més poliglot, en realitat ho fa perquè sent que el seu parlar està en un nivell inferior. Cada vegada que canviem de llengua encara que el nostre interlocutor ens entengui, ens estem sotmetent lingüísticament. Normalment, aquest tipus de reflexions es titllen de radicals i certament ho són, perquè apel·len a l’arrel, a l’essència i, avui, no ens agraden les singularitats, el món globalitzat és el que està de moda. Però quina diferència hi ha entre demanar que es protegeixi el medi ambient, un edifici patrimoni de la humanitat o una llengua?
Com dèiem al principi ‘tota pedra fa paret’. I és una bona notícia que el català es trobi avui en una posició molt més favorable respecte del 2009. Però ara ja no s’hi valen ‘granets de sorra’, necessitem pedres! Tampoc serveix allò de ‘qui dia passa any empeny’ ni el ‘de mica en mica s’omple la pica’, perquè són massa anys fent petits passos. Ara cal treballar en equip i aixecar un pilar ben amunt, ben fort i ben resistent, perquè fer que el català perduri en aquest món globalitat que tot ho engoleix és cosa de tots, de nosaltres, dels parlants.