Ens han posat la pastanaga lligada al pal i encara creiem que la podem agafar. Només així puc entendre que hi hagi tanta població que declari tenir una percepció positiva de la situació econòmica i que a final de mes tingui problemes per comprar una barra de pa.
La crisi econòmica ha engendrat un nou segment de població, una classe social acomodada que no diu ni piu, la de pobres optimistes. Em sap greu, perquè la història ens demostra que les grans conquestes socials no van ser fàcils ni van venir soles, sinó que van ser fruit de lluites i de revolucions.
La crisi ens ha estovat. Com diu la dita castellana: Virgencita que me quede cómo estoy. Ens han posat tanta por al cos que preferim callar perquè no ens treguin la mica que encara conservem. Què il·lusos! L’estat del benestar està sent trossejat. Ningú diu ni mu. Mentre es consolida aquesta majoria silenciosa els que manen podran continuar fent retallades. I quan dic els que manen em refereixo als d’aquí i als de més amunt, els que dominen el món. Total, la gent està contenta.