Jo no sé si el fet de parlar dels ‘bons andorrans’ implica que deuen haver-hi de dolents.  Jo pensava, que això que els nens que fan cas són bons i els que no fan cas són dolents, eren coses que havien passat a la història. 
 

Veiem si sóc una bona entenedora dels termes (bo i dolent), encara que no sóc jo qui els fa servir,  potser pel fet de sentir-me una mica al·ludida em puc prendre la llibertat de fer algunes aportacions que ens ajudin a clarificar una mica aquesta persistent retòrica paternalista. 

Qui són els ‘bons’ i els ‘dolents’ i basant-se en què?  Què vol dir no viure més ‘al marge i del marge’?  O què implica ser ‘modern’ o ‘immobilista’ quan parlem de política avui a Andorra? He d’entendre que els ‘bons’ són els que volen anar de la maneta dient que sí a tot, sense qüestionar res? He d’entendre que som dolents aquells que demanen abans de continuar en una negociació voler conèixer les despeses, les obligacions i els beneficis que aportarà el projecte abans de signar, sobretot quan el projecte a on es vol invertir disposa d’actius poc estables i de passius cada cop més grans? He d’entendre que ser dolent és voler continuar vivint del marge que ofereixen les franquícies de l’Acord Duaner i del diferencial fiscal que sosté la visita de 8 milions de turistes i que, encara avui, representen el gruix de l’economia del país?  És dolent i ‘antimodern’ defensar un model d’estat federal basat en contrapesos de poder que ha funcionat més de 700 anys i que és utilitzat per grans potències com els EUA o Alemanya? És dolent denunciar que s’està creant un nou model que pretén transformar els comuns en ajuntaments culpabilitzant als mateixos de la despesa de l’Estat quan el Govern està incrementant la despesa dels seus pressupostos en grans infraestructures? 
 

Aleshores jo sóc una andorrana de les dolentes, perquè vull l’Andorra de les institucions que obliguen a pactar i a ser solidàries, la que genera equilibris, descentralitzada i amb competències pròpies. Crec que per prendre decisions, on la sobirania i l’economia del país estan en joc, són necessaris tots els estudis possibles i és imprescindible una màxima transparència en tot el procés. Crec que discrepar i discutir és molt més que un dret, és una obligació ciutadana que enriqueix les societats. Crec que, quan un ja és gran, no ha d’anar de la mà de ningú. Vol dir tot això que no sóc una bona andorrana? No sé qui ho va dir l’altre dia, però és ben cert, que la història ens jutjarà a tots.