Estic en una edat en què ja he deixat enrera la majoria de convocatòries d’aquesta vida. La de la sel·lectivitat, la crida de la selva, la de l’experiència mística en un poble de l’Índia o la d’un seleccionador de futbol per formar part de l’equip per a l’Eurocopa 2016 de França. Però l’arribada de la primavera fa que es multipliquin altres convocatòries.

Hi ha parelles que volen celebrar la conjunció astral i la complexa alineació dels planetes que els han precipitat, uns als braços dels altres i decideixen dur a terme la seva boda amb un nombre molt important d’espectadors o de convidats. L’hivern porta bolets, l’estiu festes majors i la primavera, matrimonis. Les noves tecnologies han multiplicat les vies mitjançant les quals pots ser convocat a aquests rituals de la mateixa manera que et podrien invitar a un bany de purificació al Ganges per rentar els teus pecats. 

Tot i que posis a la bústia de casa que no vols publicitat, la invitació t’arriba per WhatsApp i entres a formar part d’un grup que es diu «enllaç Pepi i Manolo». Sovint va a parar a la safata del correu brossa. Allà on ja hi és, des de fa setmanes, el missatge d’un suposat ric empresari nigerià amb evidents problemes de dislèxia, que et proposa invertir grans quantitats de diners com si fossis el marajà de Kapurthala o Carmen Thyssen qui, en el diari Cinco Dias (23/5/2016), afirmava que «ser ric és una gran responsabilitat i és molt difícil». Per mi el que és difícil és que amb el meu salari hauré de fer mans i mànigues per participar en aquesta mena de ‘crowfunding’ en què s’han convertit les bodes. 

Ja no es tracta de finançar el curtmetratge d’animació d’un mediocre estudiant de cinema o el llibre sobre la reproducció sexual del porc fer a les bordes del Manyat, sinó de pagar unes vacances a una parella a Playa Bávaro o a Isla Mujeres. També m’hauré de comprar un vestit perquè no tinc el carisma de Harry Styles portant camises de seda. A la darrera boda que vaig anar, em vaig treure la jaqueta i em vaig arremangar les mànigues de la camisa. 

Un convidat em va mirar mentre ho feia i em vaig pensar que era el professor d’una universitat de Califòrnia que m’havien presentat minuts abans. Li vaig dir que seguia la tendència ‘roller up sleeves’. Amb la cara que va posar vaig comprendre que no era professor, ni nord-americà. Era un emprenedor de Vallecas que creia que l’insultava. Ja se sap que els espanyols mai no han estat gaire dotats per als idiomes. Sort que ja estaven a l’hora del ball, havent dinat.

Els nuvis solen supervisar fins l’últim detall de la boda però deixen al lliure criteri del DJ l’aspecte fonamental de la festa: la música. El DJ com si fos un observador de l’ONU, no s’acostuma a mullar. Si hi ha convidats francesos i espanyols selecciona música dels dos països. Així et toca fer el ridícul, a parts iguals, amb La danse des canards i amb Paquito el chocalatero. Ningú no recordarà un capellà antipàtic amb un discurs a l’estil Braveheart o amb el to èpic que el replicant Roy Batty deixa anar al seu enemic Deckard a Blade Runner abans de morir parlant-li de naus, portes i llocs com Orion però sense música de Vangelis de fons. Tampoc ningú no recordarà un cuiner negligent, poc hàbil o massa innovador perquè l’alcohol ho amaga tot.

 Però els primers balls, gràcies a les filmacions de telèfons mòbils i altres artilugis electrònics, segellen el destí i el futur dels nuvis i dels seus excitats convidats que semblen personatges de Guillermo del Toro i que segueixen el ritme de les cançons com si fossin monjos shaolin desafiant les lleis de la física: ritmes enganxosos i comercials que farien ballar Falete com un watusi mentre l’aire condicionat de la sala supera els límits de la temperatura a l’Antàrtida el mes de gener.

 El problema és que per la nostra cultura gregària mediterrània de culpa judeocristiana els DJ’S de les bodes van crear aquestes paraules que tenen unes connotacions terribles: ‘abandona’ i ‘grup’ i que, després, adaptarien els creatius de WhatsApp. Per tant, està mal vist marxar d’una pista de ball durant les celebracions posteriors a la boda; seria una traició i una heretgia. Però m’és igual, Cristiano Ronaldo ha guanyat una final de la Lliga de Campions sense fer res. I Mariano Rajoy s’imposarà a les properes eleccions a Espanya també sense fer res. Si deixo d’anar als casaments tampoc no  passarà res. Tot i que puc anar només a l’església i marxar després de l’àpat i estalviar-me l’apoteosi dansaire.

El proper pas és sortir dels grups de WhatsApp. Però cada cop que veig la flamenca penso que en el món virtual sobreviuen els vells esteoreotips com continuar cridant «visca els nuvis!» exigint que es facin un petó i ballant un tema de Pharell Williams. Més partidari de la modernitat que la tradició, m’estic plantejant amb quina emoticona diré que no hi vaig a la propera invitació que rebi d’una boda. 

Periodista