A començaments de setmana una colla de professors jubilats de l’Institut Joan Brudieu ens varem trobar per dinar i per fer-la petar; ja fa uns quants anys que ho celebrem. Ens trobem al Parador, és una mica car però com que és un cop a l’any ho suportem. La veritat és que és una trobada molt maca i que té un sentit de continuació dels llargs anys de convivència en el nostre institut. Mai hi som tots, sempre hi ha algú que no li va bé venir. Es troben a faltar, a mi almenys em manquen. Cada any la colla de profes jubilats augmenta, doncs són diversos els companys que deixen de fer classe. Enguany és el primer cop que manca gent per que ja no són entre nosaltres, entre ells la Carmen Balcell, Mossèn Mas i la Pepa, que venia expressament des de Saragossa, així també varem trobar a faltar a la Maria Codina, que pel fet de ser la dona de l’Enrique Aramburo, era una més de nosaltres.

És una trobada que ens torna joves, a mi em fa sentir una mica d’enyorament, doncs el tractar amb el jovent et dóna una visió més oberta del món que t’envolta i quan et jubiles, quan et fas gran, aquesta visió es perd i es torna més conservadora. Parlem de tot com si ens haguéssim vist el dia anterior. Afloren els records, tanta vida compartida!, anècdotes, exàmens, situacions divertides i no tant divertides, festes, misses, La Tuna, cançons que s’han perdut i que caldria recuperar; companys que van passar per l’institut, uns deixant més petjada que d’altres, tots però aportant el seu granet de sorra al nostre Joan Brudieu. Ara l’institut s’ha fet molt gran i han canviat moltes coses, però malgrat tot sempre serà el nostre institut. I en el meu cas i  en el de d’altres companys amb sentit doble, com a alumnes primer i després com a ensenyants. Com sempre, a l’hora del cafè varem cantar, sota la batuta de Mossèn Cagigós, Gaudeamus Igitur, el nostre himne, el dels estudiants, el dels professors, el de les universitats. Aquest any va ser la M. Cinta Català qui va portar les còpies. Tot i que la cantem en llatí ja sabem el seu significat: Gaudeamus Igitur vol dir alegrem-nos doncs! Es cantava en les universitats alemanyes en el segle XVIII i es titulava en un principi sobre «la brevetat de la vida». De fet la primera estrofa ha ens ho diu, amb una traducció ho tenim clar:. «Alegrem-nos doncs / Mentre siguem joves/ Després de la divertida joventut/ Després de la incomoda vellesa/ ens rebrà la terra». Més clar l’aigua, la vida i la mort de bracet, biologia pura. Gaudeaumus Igitur podria tenir una similitud amb el Carpe Diem, avui hi som i demà no ho sabem. De la lletra no es coneix el seu autor, per tant és un anònim, potser el seu origen és una cançó popular. Sobre la música es  creu és de Johann Cristian Grúntaus (1717) i que va ser reescrita el 1781 per Kindleben, un teòleg evangelista, i en el segle XIX va influir a Johannes Brahms.

Amb aquesta Finestra m’acomiado, lectors amics, per donar pas a d’altres veus i opinions. Bon estiu, i fins sempre una abraçada. 

*Historiadora