Estem realitzant, al llarg d’aquesta sèrie d’articles sabatins, un recorregut que començà en una prestatgeria europea i ens ha transportat fins al Sahel, a l’actual Estat de Malí. Noms de l’Antiguitat i diversos viatgers del segle XIX exposen llurs descobertes per a arribar a una nova imatge d’Àfrica, continent que veiem, a l’altre costat de la Mediterrània, de forma equivocada, sense tonalitats. L’intel·lectual senegalès Cheikh Anta Diop, propulsor de la tesi que l’Egipte antic era una nació negra, i, per tant, des d’aquest supòsit havia de tornar a estudiar-se la història africana i també la lingüística (incloent-hi l’egípcia), comptà, entre altres, amb el recolzament del professor emèrit de la San Francisco State University Théophile Obenga, qui esmenta, en el seu llibre Origine commune de l’égyptien ancien, du copte et des langues négro-africaines modernes, l’aventurer Félix Dubois com un dels precedents de la defensa de l’africanitat radical de l’antic Egipte. Aquest periodista –a banda de moltes altres coses– recorregué l’antic Sudan francès, i al bell mig de la natura, hi trobà una ciutat, una veritable ciutat, que li recordà les d’Europa: Djenné. La sorpresa li sobrevingué quan, després d’analitzar i comparar l’estil artístic de les seves cases, arribà a la conclusió que eren totes d’influència egípcia; però no de l’Egipte islàmic recent, sinó de l’antic Egipte, de la cultura faraònica. L’home llegeix, pregunta als oriünds, fa recerques, i cada cop té més clara la procedència d’aquell poble, el songhai, des de les riberes del Nil a les del Níger. No debades, una antiga llegenda songhai parla del culte a «un peix que se’ls apareixia en determinades èpoques per damunt de les aigües del riu i que portava un anell d’or en el nas». I Dubois remarca: «¿Dec afegir-hi que el culte al déu-peix és eminentment egipci?».

I aquesta pregunta que vol ser afirmació ens deixa una mica perplexos; tant per la qüestió en si, com per la resposta. Per la pregunta, ja que trobem exemples de divinitats peix en bona part de les mitologies planetàries, i, el que més ens ha d’importar, en les contemporànies de l’Egipte faraònic. Així, cal esmentar el déu fenici Dagó, la deessa síria Adargatis, i fins i tot el grec Apol·lo com a Delphinios, quan va adoptar la forma d’un dofí. Possiblement, en moltes cultures africanes existeixen també divinitats relacionades amb els peixos sense haver de suposar per a elles un origen egipci. Això ens porta a la conclusió que tal volta el nostre periodista va fer un salt massa ample empentat per l’ànsia d’establir ponts que només eren coincidències o trets mitològics comuns. Però hi ha una altra cosa que incomoda: Dubois afegeix que als egipcians «un peix del Nil els representava la deessa Hathor». Potser fou una confusió momentània, atès que la deessa peix del panteó d’Egipte era (és) Hatmehyt. I potser una transferència també inoportuna, perquè no parlà d’una deessa-peix entre els songhais, sinó d’un déu-peix. Quelcom va coix…

Ara bé, seguim amb l’argumentació de Félix Dubois i acceptem una hipotètica pertinença exclusiva del déu-peix a la mitologia egipciana. El que tot seguit s’embranca a destriar el nostre aventurer és en quina època va produir-se l’emigració dels songhai des de llurs terres originàries a la ribera del Níger. Ja ens adverteix que «la reconstitució del seu èxode no és tan senzilla com la demostració del seu origen egipcià» («demostració» que cal posar entre cometes…), però, així i tot, ho intenta, i dóna anys concrets: «L’emigració degué començar cap a la meitat del segle VII», ja que Djenné va ser fundada vers l’any 765. Quin és el motiu que en teoria impulsà part de la població d’Egipte a creuar el continent i instal·lar-se a la vora d’un altre riu, ara el Níger? Dubois no en té cap dubte: «els procediments habituals dels conqueridors àrabs, llur brutalitat i llur cobdícia». Vertaderament el nord d’Àfrica fou arrasat pels exèrcits islàmics, amb la submissió de les urbs, la reducció a l’esclavatge dels habitants, la destrucció completa dels conreus, les sèquies i els ports, i l’anorreament per sempre de la rica cultura grecoromana que hi havia florit (sense comptar-hi l’autòctona, l’amaziga, que resisteix i pateix encara). Algunes comunitats africanes –com la donatista– fugiren cap al Nord; tal volta d’altres, més al sud de la Mediterrània, com la proto-songhai, fugiren cap a l’Est…

Ara bé, si els songhai fugiren d’aquell panorama de destrucció, ¿quan s’adonaren que la convivència era impossible amb els nous (i actuals) senyors de les terres del Nil? Quina llengua parlaven? Què s’emportaren d’Egipte? Moltes preguntes, però la darrera no és gratuïta. Dubois assenyala que ningú no la hi contestà a Djenné, i no li estranya: la població és ara islàmica, i els llibres amb referències als orígens de la vila foren escrits per musulmans. Impossible, doncs, que hi parlessin de la motivació de l’èxode si un d’aquests era viure lluny de les persones de la religió que els havia amb la força de les armes. 

Però retornem a l’interrogant de més transcendència: què s’emportaren d’Egipte els ancestres dels songhais? I la resposta produeix vertigen si Félix Dubois, per una d’aquelles casualitats que ocorren en la vida, hagués encertat amb el seu pronòstic. Pensem-ho: si els songhai havien aplicat a Djenné l’art de construcció d’Egipte, i llur mitologia originària tenia certa vinculació amb l’egipciana antiga, estaríem parlant que en algunes zones del territori dels antics faraons, en el moment de l’arribada de les tropes islàmiques, es conservava encara el paganisme… egipci? És a dir, sobrevisqué el paganisme egipci malgrat la cristianització, la islamització, i la repressió que dugueren a terme les dues religions? I una altra: sobrevisqué el paganisme egipci a les riberes del Níger fins a la islamització completa d’aquelles terres? Encara després…? Les suposicions de Dubois tenen tentacles, o desprenen escames de peixos de riu.