La primera imatge que ens ve al cap quan sentim la paraula «Natzarè» és la del penitent que en les processons de Setmana Santa va vestit amb túnica, generalment de color morat. No obstant això, aquest vocable també serveix per denominar una estafa que consisteix a obtenir gran quantitat d’articles, generalment d’elevat valor intrínsec, sense haver de pagar i després revendre’ls fora dels canals regulars de distribució. A aquest frau se li denomina «El Natzarè», per la processó de creditors que van a les instal·lacions de l’estafador -per suposat ja abandonades- per reclamar el pagament de les seves factures i esbrinar què ha succeït.

«El Natzarè» és tot un clàssic de l’antologia de les estafes a Espanya, però malgrat la seva antiguitat, cada dia hi ha empreses que són estafades mitjançant aquest frau. Generalment, les víctimes de l’estafa del «Natzarè» són proveïdors d’articles de fàcil venda, com a distribuïdors de begudes alcohòliques, embotits, formatges, pernils, petits electrodomèstics, articles d’electrònica, perfumeria, material informàtic, i qualsevol producte que es pugui posar fàcilment en el mercat irregular. En els últims anys, l’estafa del «Natzarè» s’ha exportat a Andorra i els especialistes en aquesta estafa solen iniciar les seves activitats uns mesos abans de Nadal, quan és previsible una gran demanda d’articles de consum.

El «modus operandi» dels estafadors és sempre el mateix; en primer lloc crear una empresa fictícia amb documentació falsa o fins i tot constituir una societat mercantil legal però amb persones marginals com a socis, mancats de propietats i titularitats, però nets d’antecedents de morositat, de manera que no apareguin els seus noms en bases de dades financeres. Al capdavant de l’empresa els estafadors nomenen com a administrador únic a un indigent, que a canvi d’uns centenars d’euros actuarà de testaferro i signarà tots els papers que li posin davant. D’aquesta manera, els estafadors construeixen hàbilment una companyia mercantil amb una seu social que li dóna aparença legal que els servirà de pantalla, amb l’aspecte de ser una empresa legítima, i que serà utilitzada pels estafadors per establir contactes amb els proveïdors.

Al mateix temps, la banda d’estafadors lloga un local al que dóna aparença d’una empresa en funcionament i pren en arrendament uns magatzems per rebre les comandes, procurant que estiguin situats en un punt estratègic, prop d’un encreuament de carreteres important. Amb posterioritat, la banda de delinqüents obre comptes bancaris a nom de la societat fantasma i sol·liciten talonaris de xecs i de pagarés. I, finalment, l’organització es dedica a contactar amb proveïdors i iniciar relacions comercials aparentant ser una empresa legalment constituïda, d’acreditada solvència i amb bona liquiditat.

Una variant del «Natzarè» en l’actualitat, consisteix que l’estafador compra la societat a un empresari que es jubila; quan dic que compra la societat em refereixo al fet que únicament adquireix la raó social però no els seus actius ja que només necessita d’una empresa legal, amb els seus comptes sanejats i sense figurar en els registres de solvència. L’estafador utilitzarà aquesta societat impol·luta i amb bona reputació per realitzar importants comandes sense fer front als pagaments. És molt difícil detectar aquest tipus de fraus, ja que els estafadors utilitzen empreses antigues, amb bon historial creditici i uns comptes anuals correctes, el que els permet obtenir crèdit, fins i tot amb les asseguradores. Posteriorment, quan s’analitza el cas es descobreix en els registres oficials que aquestes empreses han patit en els darrers mesos múltiples canvis d’administradors o de capital. Fins i tot el domicili social amb què figuren està situat al centre de les ciutats, cosa poc habitual en firmes que necessiten de grans espais d’emmagatzematge.

Una altra modalitat del «Natzarè» és la que es fa mitjançant la usurpació d’identitat d’una empresa solvent. Els estafadors es presenten davant les empreses subministradores com a directius d’una firma coneguda i lliuren falses targetes de visita. Els defraudadors realitzen comandes en nom d’aquesta societat i ofereixen un pagament per mitjà de xec o pagaré. Si el proveïdor demana informes comercials de l’empresa, aquests sortiran impecables, de manera que accepta la comanda i el cursa sense demora. 

El frau es produeix durant el trasllat de la mercaderia. El transportista, contractat pel comprador, rep una trucada abans d’arribar a la destinació en què li indiquen una direcció diferent de lliurament. El subministrador estafat es troba que quan tracta de cobrar el document canviari, el xec no té fons i quan contacta amb el suposat comprador, descobreix que tot ha estat una trama ordida per enganyar-lo. 

L’empresa suplantada es negarà a liquidar l’import degut pels estafadors. Si el creditor intenta localitzar els desaprensius, aquests hauran desaparegut i a més només tindrà dades falses dels suplantadors, de manera que serà molt difícil perseguir-los.