Hi ha inferns a la terra. Així, una escapada romàntica a un «hotel rural amb encant» es converteix en una autèntica pel·lícula de terror. Tot el que ens imaginàvem com un conte de fades pot arribar a ser un veritable malson. El jardí, que a les fotos d’internet era un oasi verd i ple d’arbres, és, en realitat, com el cementiri de l’anunci de Port Aventura de Halloween. D’un moment a l’altre és capaç de ressuscitar Michael Jackson amb el seu Thriller.
La piscina és un bassal brut amb una aigua d’una tonalitat marró més pròpia d’una fosa sèptica que no pas d’un lloc on poder nedar o banyar-te. Truques al timbre i t’obre una senyora vella amb un aspecte tan inquietant que transforma la senyora Danvers, la majordoma de Rebecca, i la Rossy de Palma de Julieta en àngels de Victoria’s Secret. El lloc és sinistre, polsegós, i hi hem arribat per una pista forestal.
A l’habitació ens reben unes quantes teranyines. Potser, en comptes del paquet romàntic he agafat el terrorífic o l’escapada «calderes d’en Pere Botero». Això no obstant, mirant el paper de la reserva comprovo que per sopar havia triat el menú romàntic i afrodisíac a la llum de les espelmes. Les expectatives s’esvaeixen ràpidament amb la lectura del paper que teníem a la taula: sopa, botifarra, flam o iogurt i vi de la casa servit per la parenta de la bruixa avorrida de Les tres bessones.
La sopa conté uns galets que tenen l’aspecte d’haver sobreviscut a una apocalipsi nuclear. La botifarra, ben carbonitzada, és un cant elegíac a la insuficiència coronària. El vi sembla haver estat elaborat a Raticulín, aquell planeta d’on venia Carlos Jesús, el vident natzarè popularitzat per Javier Cárdenas en un programa d’Alfons Arús. El flam va acompanyat per unes galetes allargades que són com míssils de gran abast terra-aire. I de les espelmes, ni rastre com, evidentment, de possibles efectes afrodisíacs derivats de la ingesta dels aliments.

 Perquè el resultat immediat és la provocació d’un reflux idèntic al del magma del volcà Vesuvi durant la seva erupció l’any 79 dC. En aquest lloc deuen utilitzar productes que estan de moda, com ara la quinoa, per col·locar-la de serradures al terra quan plou, i el tofu d’anticongelant per a les canonades. A l’habitació posem en marxa el televisor amb l’esperança que facin aquell anunci en què uns bombers, amb una mànega, apaguen un incendi estomacal provocat per l’ardor i l’acidesa. Però no surt cap imatge. Tampoc no tenim cobertura de mòbil i el wifi és una utopia. L’endemà, quan es faci de dia, fugim d’allà.
Queda una llarga nit i més sorpreses, com la d’obrir el llit i trobar-te amb ous de poll. Anar a aquest lloc ha estat una idea tan bona com la de l’FBI tallant la corrent del Nakatomi Plaza a La jungla de cristal. En aquestes circumstàncies com afirma el líder de Ciutadans, Albert Rivera, «l’últim que et ve de gust és agafar un llibre», si no és per intentar exterminar les paneroles que es passegen pel terra de l’habitació. T’estires al llit pensant que potser t’ha intentat enverinar durant el sopar amb acqua toffana l’arma letal dels Mèdici i que provocava nàusees, vòmits de sang, problemes cardíacs i respiratoris, i convulsions.
 Més que un cap de setmana això és aquell episodi de Mentes criminales del motel sinistre. Esperes amb neguit que es faci de dia tenint en compte que, almenys, això et lliurarà de ser mossegat per Dràcula. A la matinada, amb un altre acte de valentia i de temeritat, entres a la dutxa. L’aigua surt glaçada i quan més mous l’aixeta cap al punt vermell, més baixa la temperatura. Potser és que la de l’aigua calenta és el color blau. O és que jo sóc daltònic. Allà no s’hi renta ni un ós polar perquè en qualsevol moment en comptes d’aigua poden brollar glaçons. El meu aspecte deu ser com el d’un rèptil amb cirrosi però aconsegueixo vestir-me i arribar a la recepció. Ni ganes d’esmorzar a la vista de la brioxeria industrial que conviu en una safata des de temps immemorial.
La senyora velleta d’aspecte tèrbol i inquietant de la nit anterior ja no hi és; ja sigui perquè és un vampir que de dia dorm dins d’un taüt o perquè s’ha transformat en una noia de polígon industrial amb ungles llargues pintades d’un color escandalós i extensions. Diu que s’ha oblidat d’endollar el termo i que per això no hem tingut aigua calenta. Li estranya que marxem un dia abans. Argumento que vaig arribar pesant 80 quilos i que en menys de 24 hores m’he convertit en un exoesquelet que hagués seguit la dieta de Gwyneth Paltrow i convençut que allò, més que una nit romàntica, és una prova de Supervivientes a Telecinco.
No marxem. Fugim. En plena pista forestal la ràdio deixa de funcionar. No tindria més importància si no fos perquè a les pel·lícules de Hollywood és just en aquest moment quan apareix l’assassí.
Periodista