A Andorra va haver-hi una època (bella) en la qual dissentir no era motiu de condemna, ni de classificació entre bons i mals andorrans, entre bons i mals policies o entre bons i mals consellers.
Fins i tot els legisladors es permetien criticar l’estat de les coses públiques. És el que va passar amb la Llei General d’Ordenació del Territori i Urbanisme de desembre del 2000; en l’exposició de motius el legislador remarcava que les ordinacions promulgades pel Consell general durant els anys setanta i inicis del vuitanta no havien constituït mai «un instrument de planificació i de previsió» , ni tampoc per a «l’establiment de l’equilibri necessari entre població, activitats, infraestructures i serveis».
L’exposició de motius continuava dient que la nova llei «pretén establir les bases per fer possible una ordenació del territori previsora i protectora, per regular l’activitat urbanística i la construcció amb l’objectiu d’aconseguir (...) el creixement harmoniós i ponderat dels nuclis d’activitat i d’habitatge juntament amb les infraestructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al benestar general».
Des de l’any 2000, s’han fet diverses modificacions de la llei, modificacions que no han anat mai per reforçar l’activitat «previsora i protectora», ni per «aconseguir el creixement harmoniós i ponderat» entre els nuclis d’activitat i habitatge i els equipaments i serveis, sinó per tot el contrari. Els darrers cinc anys, s’han aprovat excepcions que validen la imprevisió, la desprotecció, els desequilibris i la penúria d’equipaments i serveis.
Tanmateix, l’articulat que s’ha mantingut inalterat ha estat llastat pel manteniment de l’edificabilitat anterior a la llei, la qual cosa ha convertit els objectius d’ordenació, de previsió i de protecció en una utopia. Segons s’anaven aprovant els POUPs, van ser motiu d’hilaritat les xifres d’edificabilitat i les corresponents de previsions d’habitants a cada parròquia. Les projeccions de població també van ser motiu de broma; a la parròquia d’Escaldes-Engordany la previsió de població el 2015 del Pla d’Urbanisme era de prop de 20.300 habitants; la xifra real del Departament d’Estadística l’any 2015 era de 6.000 persones de menys, exactament 14.367.
La Memòria del Pla (2007) dedicava poc més d’un full A4 a avaluar la xarxa d’aigua potable per concloure que «la parròquia d’Escaldes-Engordany presenta disponibilitat de recursos hídrics per al futur, tot i que no s’han avaluat de manera quantitativa», matisant unes línies més avall que «la disponibilitat efectiva passa per la necessitat d’establir convenis amb FEDA, de compra de terrenys al Clot d’Emprivat o d’una major implicació de l’Administració pública».
És clar que els mateixos redactors d’un pla d’urbanisme confessaven literalment a un dels documents: «Per tant, tot i que a la pràctica és inviable, el Pla ha de simular i fer la suposició que es pogués arribar a consumir tot el sòl».  Simular, un verb que defineix amb exactitud l’activitat d’algunes administracions del país. No seré jo el que jugui a l’esport de classificar els comuns entre bons i dolents, el d’Escaldes-Engordany és un excel·lent ..... simulador. H