L’altre dia xerrant amb algú, van acabar debatin sobre l’eterna polèmica de si «tot temps passat va ser millor», i la meva posició és que no. Encara que hagi de reconèixer que hi ha algunes coses que eren millors en el passat, en general, crec que el nostre temps és molt millor.
Aquesta frase feta constitueix un permanent cable que utilitzen les persones que enyoren les èpoques passades, per creure-les millor que les actuals. Però es tracta d’una postura molt discutible, ja que està carregada d’una important subjectivitat. A part d’això, el text original deia: «Cualquiera tiempo pasado fue mejor» i apareix en les Coplas por la Muerte de su Padre, de l’escriptor  Jorge Manrique.
Aquesta famosa frase no indica realment que abans succeïssin menys coses dolentes, sinó que –feliçment– les arraconem en l’oblit. A més, aquesta frase no té una validesa universal. Hi ha persones que només recorden les coses dolentes.
De vegades em sorprèn llegir com s’afirma que avui dia les famílies no són com eren abans, que els nens ja no respecten als adults, que les dones ja no tenen cura de les seves llars perquè ara estan preocupades per treballar i realitzar-se professionalment, etc. En fi, un munt de coses dolentes. Però si mirem uns centenars d’anys enrere només hi havia algunes persones que vivien bé, i això dins de certes limitacions. És clar que sí! Vivien bé els reis i els senyors feudals, però la resta dels éssers humans seguien vivint en condicions d’insalubritat i penúria. Les persones es morien per les pestes o la fam que els assolaven contínuament i la majoria no passava dels 30. Però no cal anar tan lluny i només recordar que fa uns anys ser dona o ser de color era un símbol de marginació. Per desgràcia aquest problema no s’ha superat encara en tots els països del món, però espero que continuïn evolucionant cap a una igualtat completa.
És clar que hi ha també coses dolentes. Tenim més estrès, contaminació, menys aliments naturals, però no canvio l’un per l’altre. Hi ha moltes formes de gestionar l’estrès i s’ha de tractar de buscar solucions als altres problemes, però considero que mirant tot en la seva globalitat, estem molt millor i som més feliços que abans. Perquè el fet que ara siguem capaços de conèixer i tractar dolències com l’estrès i l’ansietat no vol dir que abans no existissin. La realitat és que les persones estaven més preocupades per trobar solucions per tirar endavant i no tenien temps per pensar en aquestes coses. Hem de recordar que moltes feien jornades laborals des que sortia el sol fins que s’amagava. Ara tenim molt més temps lliure. El que passa és que l’ocupem amb totes les activitats que ens vénen al cap.
O realment penseu que no dóna ansietat no tenir què donar de menjar als teus i haver de fer llargues cues per aconseguir una mica de llet per als teus fills en èpoques de guerra? Només per posar algun exemple que sigui ben a prop.
La idealització del passat realment és només una forma d’escapament de la realitat que es viu en el moment present i que genera una constant sensació d’infelicitat i de paradís perdut, que impedeix a les persones construir alguna cosa bella en l’aquí i l’ara.
El cert és que la nostàlgia funciona. Ens agrada recordar èpoques que amb tota probabilitat no van ser tan meravelloses com afirmem. És a dir, tenim tendència a oblidar amb més facilitat el negatiu, quedant-nos amb els records positius. Per això tenim presents les bones experiències de la infància: els amics, les bones estones al pati, les joguines, etc. I oblidem les estones no tan bones: els suspesos, els càstigs...
Així que la meva proposta és que procurem viure el moment present i no refugiar-nos en el passat!