El passat dimarts, 17 de maig, va ser  el Dia internacional per la lluita contra la fòbia vers el col·lectiu de Lesbianes Gays Bisexuals i Transexuals (LGBT). L’associació andorrana Som com Som, igual que molts organismes i associacions a tot el món,  va organitzar una taula de debat sobre la igualtat, conjuntament amb el Fòrum de la Joventut i amb el suport del Consell General. Magnifica iniciativa que espero tornin a repetir.
Els convidats a la taula eren membres representants de les seccions joves dels partits polítics –ara que hi penso. Havien de respondre a una sèrie de preguntes relacionades amb polítiques d’igualtat al país: si hi trobaven mancances; si els partits havien d’estar obligats a desenvolupar programes sobre igualtat; l’educació de la matèria en les escoles; la demanda de la llei de la igualtat, i altres.
Pel meu gust crec que el debat es va centrar  poc en la situació específica del col·lectiu homosexual a Andorra –potser era el que jo erròniament esperava– i va derivar molt més, encertadament també, en presentar una perspectiva més global de la mala equiparació de drets a tot col·lectiu sensible de patir –tristament massa sovint–, el rebuig social, institucional, econòmic i arquitectònic del món que ens envolta cada dia.
La discriminació es desenvolupa en tants àmbits que per aquesta raó és imprescindible que les polítiques d’igualtat siguin transversals i que no quedin únicament en un tema a debatre dins un únic departament de política social, tot i que cal que algú ho lideri. La desigualtat social –fins a on jo puc desenvolupar aquí– es materialitza de forma automàtica, com a conseqüència d’una pesada herència cultural. Entenc, doncs, que hauria de ser inqüestionable que quan parlem de crear polítiques d’igualtat i de la transversalitat de les mateixes, siguem conscients que hem de treballar per transformar aquesta pesada herència.
Però diria que no estem aquí. La cultura és la germana petita de molts governs, també del nostre, que disposen d’un pressupost per crear una agenda d’actes però no avaluen la gran incidència que una política cultural ben dissenyada pot tenir en la eradicació d’imposicions socials, en el creixement de la creativitat , en l’elaboració del pensament crític i en el desenvolupament de les idees. Per aconseguir tatuar la igualtat en la nostra societat i traslladar-la a les generacions futures és imprescindible treballar-la des de tots els racons de la nostre societat. La igualtat està enfrontada a les tradicions classistes i els sectarismes socials, sovint també s’enfronta a principis religiosos que perpetuen rols i formes estancades d’entendre els drets individuals i els nous entorns. No és, doncs, una tasca fàcil. No serà una llei la que faci canviar la forma de pensar dels intolerants encara que sense cap dubte serà un gran avanç ja que ajudarà a protegir a tota persona que pateixi discriminació. La iniciativa del Consell General sobre el Llibre Blanc de la Igualtat ha de poder ajudar a establir unes bases que ajudin a dissenyar les polítiques i accions més adients. Primerament es necessari un estudi ampli sobre la situació a Andorra de tots els sectors i això vol dir recollir dades reals i de forma continuada. També hauria de poder definir  els aspectes culturals, socials, econòmics i jurídics en el que serà necessari intervenir, creant programes d’acció transversals que ajudin a generar el canvi social i cultural que tant necessitem. Els objectius són clars i, per això, ja ens hem posat ha treballar des de la comissió de socials i el ministeri. Ara queda per veure quanta feina podrem explicar  el 17 de maig del 2017, ni que sigui una sola cosa més ja haurem avançat. H