Padrí
L’assoliment de la condició de padrí a casa nostra, Andorra i entorns, es pot obtenir per dues vies.
La via explícita i indirecta, quan es tracta de l’acompanyament a algú, que el demana, per rebre una distinció, un grau, un honor o per ingressar en una associació o institució, o per rebre un sagrament en l’Església catòlica (bateig, confirmació, casament, ordenació...), o fins i tot es diu , més metafòricament, quan es cerca l’empara, la cobertura i l’aval d’algú en els projectes, pretensions o propòsits. Una expressió popular andorrana, que ha fet carrera, és la referida a «pagar la padrina...».
O la via implícita i tàcita, quan es produeix que algun fill o filla té un altre fill o filla. És a dir quan un pare o mare, que té un fill o filla, aquests darrers passen a tenir un fill o filla propis.
El padrinatge, en ambdós casos, es produeix sempre per acció prèvia d’uns altres que no els pròpiament dits o considerats padrins.
Aquesta situació és equiparada, en els diccionaris, a la denominació d’avi o àvia pròpia de les terres on es parla el català oriental. I també l’assimilen familiarment a la vellesa, genèricament, fent sinònims el padrí o padrina al de vell o vella.
El refranyer tradicional no diversifica ni explicita massa.
«Qui no treballa quan és fadrí, ha de treballar quan és padrí».
«La boirina, de l’aigua és padrina i del sol veïna».
«El qui troba bon padrí ja ha recorregut mig camí».
«Qui no té padrins, no es bateja».
«Li han fet veure la padrina!».
«Té pare i padrí!».
«Qui té padrins el bategen dues vegades».
«Per guanyar un plet calen tres p: pa, paciència i padrins».
«A l’hort del padrí, robar i fugir».
«A la vinya del padrí, prendre i fugir».
«Torrar-se la padrina».
«Entre padrí i padrina, ens hem quedat aixina».
«Ja ho pagarà la padrina!».
Si bé els joves d’avui tenen els fills més tard del que era habitual abans, el fet de que l’esperança de vida s’hagi retardat i continuï allunyant-se molt més, fa que hi hagi un sentiment contraposat.
Fa uns anys ser padrí implicava ja tenir una edat pròxima a l’esperança de vida, i quan no era ben bé així l’estat físic en què arribaven els adults als 50 o 60 anys no tenia res a veure amb l’actual, pel seu fort desgast degut a les condicions dures de treball a què havien estat exposats, raons per les quals el fet de ser padrí s’ha associat de sempre a ser vell o a la vellesa.
Avui, el concepte es continua associant a la imatge de vell, però la realitat és que els padrins o avis actuals es troben en una maduresa que és lluny encara de la vellesa entesa com a etapa vital en què es produeix un deteriorament físic important que produeix la incorporació d’una sèrie de limitacions corporals que afecten el moviment, la visió, la oïda, la parla, la memòria o altres.
Fixeu-vos en el vostre entorn i veureu quantes persones amb més de 80 anys continuen conduint el cotxe i renovant el seu permís.
Aquesta situació es comença a produir avui a l’entorn dels 85 anys, mentre que l’accés natural a ser padrí es produeix a l’entorn dels 55 a 60 anys.
L’alegria que produeix l’arribada del primer nét i per tant l’adquisició de la condició de padrí comporta, en el mateix pac de recompensa, la condició automàtica i irreversible d’accés al club social de la vellesa als ulls de tot el teu entorn, i per tant el sentiment d’una estranya sensació de desplaçament i de canvi de club, pel simple fet de l’arribada d’un petit homenet (a) o trusti com jo en dic familiarment.
La vida és així de bella i irònica.
La pròpia roda vital en la que ens trobem immersos ens recorda que no sempre gira ni girarà igual a com pot semblar, si t’hi fixes bé.
La celebració pel nou vingut és alhora una invitació a prendre consciència del teu desplaçament cap a la perifèria de la roda familiar i social.
Ja no ets a l’eix i comences a ser lluny d’aquest, entre altres raons perquè te n’adones d’aquest efecte subtil de desplaçament i de substitució, lent i imperceptible, però sòlid, inexorable i consistent que, no debades, s’inicia ja a partir del moment mateix en què naixem.
El padrí, abans el cap de casa i puntal, únic amo i senyor, protector, era respectat, obeït i acceptat per la seva autoritat i experiència, de dret i de fet, en el marc de la casa i de la família.
Socialment els padrins eren percebuts com l’estabilitat, la tradició, la continuïtat, la seguretat.
Però també han suposat, pels joves, l’immobilisme, el conservadorisme, l’opressió i l’antic en la seva pitjor consideració.
El pèndol de Foucault sembla haver-nos portat d’un extrem a l’altre, quan en realitat en els extrems només hi som un instant.
La resta del temps, el pèndol, es troba entre les extrems i com deia Aristòtil: «Tot extrem és viciós, la virtut es troba al mig».
Amb els anys la personal roda s’accelera però també ho ha fet la roda social, potser en sintonia a un univers que s’expandeix a l’infinit.
En una societat més personalista, més globalitzada, més accelerada i més economicista les relacions familiars, les tradicions, les relacions personals i la cultura han perdut referents i han passat de la solidesa a la liquiditat, o del seu semblant.
Recordo, ara fa 30 anys, haver vist pujar dos padrins a presentar a la Mare de Déu de Meritxell el seu nét, com a fet tradicional.
Sí, la dita protectora de Canillo i patrona del Principat d’Andorra.
Sí, la de la gran mà dreta estesa de la Mare de Déu per oferir-nos tota la seva ajuda, i més, i de la gran mà dreta estesa de l’Infant Jesús, per a beneir-nos, i més.
Sí, la dels grans ulls de la Mare de Déu per a veure totes les necessitats, i més, i la dels petits ulls de l’Infant Jesús per a no veure totes les nostres faltes i mancances, i més.
De fet no puc negar que m’agrada haver assolit l’estatus de padrí, tot i que els meus amics francesos em diguin ja papi.
Fet i fet em vull quedar amb el significant que considero més essencial de padrí, que ve del llatí patronus-i, és a dir protector.
Dins la roda vital hi ha temps per a cada cosa i cada cosa hi té el seu temps, com algú ha deixat escrit.
A nivell personal, familiar, social, laboral, nacional i internacional de les nostres vides dubto que no ens hagi calgut en algun moment protecció i no l’hàgim agraït....
I es bo i just poder-la tenir, i saber-la acceptar, com saber-la oferir.
Com a animals socials, que diuen que som, i si volem reeixir en la nostra evolució com a espècie hem de continuar col·laborant entre nos; i potser més que mai quan els canvis són tant ràpids i la confiança es perd també massa ràpidament.
I una forma de col·laboració, tant vella com la humanitat és oferir protecció.
Ser padrí és alhora un premi i un compromís.
Premi pel reconeixement a una realitat a-temporal.
Compromís per l’acceptació d’una responsabilitat individual, de grup i social.
El padrinatge és doncs una institució popular i de la societat per a oferir bàsicament protecció; i en els temps actuals de crisi sembla que encara no ha deixat de ser necessària.
Ja sigui per naturalesa biològica o política sobrevinguda, en tots els dos casos, sigui sempre benvinguda.
Com ho ets tu Jan, incardinat per sempre més en les rodes vitals dels que t’estimem.
Arquitecte
La via explícita i indirecta, quan es tracta de l’acompanyament a algú, que el demana, per rebre una distinció, un grau, un honor o per ingressar en una associació o institució, o per rebre un sagrament en l’Església catòlica (bateig, confirmació, casament, ordenació...), o fins i tot es diu , més metafòricament, quan es cerca l’empara, la cobertura i l’aval d’algú en els projectes, pretensions o propòsits. Una expressió popular andorrana, que ha fet carrera, és la referida a «pagar la padrina...».
O la via implícita i tàcita, quan es produeix que algun fill o filla té un altre fill o filla. És a dir quan un pare o mare, que té un fill o filla, aquests darrers passen a tenir un fill o filla propis.
El padrinatge, en ambdós casos, es produeix sempre per acció prèvia d’uns altres que no els pròpiament dits o considerats padrins.
Aquesta situació és equiparada, en els diccionaris, a la denominació d’avi o àvia pròpia de les terres on es parla el català oriental. I també l’assimilen familiarment a la vellesa, genèricament, fent sinònims el padrí o padrina al de vell o vella.
El refranyer tradicional no diversifica ni explicita massa.
«Qui no treballa quan és fadrí, ha de treballar quan és padrí».
«La boirina, de l’aigua és padrina i del sol veïna».
«El qui troba bon padrí ja ha recorregut mig camí».
«Qui no té padrins, no es bateja».
«Li han fet veure la padrina!».
«Té pare i padrí!».
«Qui té padrins el bategen dues vegades».
«Per guanyar un plet calen tres p: pa, paciència i padrins».
«A l’hort del padrí, robar i fugir».
«A la vinya del padrí, prendre i fugir».
«Torrar-se la padrina».
«Entre padrí i padrina, ens hem quedat aixina».
«Ja ho pagarà la padrina!».
Si bé els joves d’avui tenen els fills més tard del que era habitual abans, el fet de que l’esperança de vida s’hagi retardat i continuï allunyant-se molt més, fa que hi hagi un sentiment contraposat.
Fa uns anys ser padrí implicava ja tenir una edat pròxima a l’esperança de vida, i quan no era ben bé així l’estat físic en què arribaven els adults als 50 o 60 anys no tenia res a veure amb l’actual, pel seu fort desgast degut a les condicions dures de treball a què havien estat exposats, raons per les quals el fet de ser padrí s’ha associat de sempre a ser vell o a la vellesa.
Avui, el concepte es continua associant a la imatge de vell, però la realitat és que els padrins o avis actuals es troben en una maduresa que és lluny encara de la vellesa entesa com a etapa vital en què es produeix un deteriorament físic important que produeix la incorporació d’una sèrie de limitacions corporals que afecten el moviment, la visió, la oïda, la parla, la memòria o altres.
Fixeu-vos en el vostre entorn i veureu quantes persones amb més de 80 anys continuen conduint el cotxe i renovant el seu permís.
Aquesta situació es comença a produir avui a l’entorn dels 85 anys, mentre que l’accés natural a ser padrí es produeix a l’entorn dels 55 a 60 anys.
L’alegria que produeix l’arribada del primer nét i per tant l’adquisició de la condició de padrí comporta, en el mateix pac de recompensa, la condició automàtica i irreversible d’accés al club social de la vellesa als ulls de tot el teu entorn, i per tant el sentiment d’una estranya sensació de desplaçament i de canvi de club, pel simple fet de l’arribada d’un petit homenet (a) o trusti com jo en dic familiarment.
La vida és així de bella i irònica.
La pròpia roda vital en la que ens trobem immersos ens recorda que no sempre gira ni girarà igual a com pot semblar, si t’hi fixes bé.
La celebració pel nou vingut és alhora una invitació a prendre consciència del teu desplaçament cap a la perifèria de la roda familiar i social.
Ja no ets a l’eix i comences a ser lluny d’aquest, entre altres raons perquè te n’adones d’aquest efecte subtil de desplaçament i de substitució, lent i imperceptible, però sòlid, inexorable i consistent que, no debades, s’inicia ja a partir del moment mateix en què naixem.
El padrí, abans el cap de casa i puntal, únic amo i senyor, protector, era respectat, obeït i acceptat per la seva autoritat i experiència, de dret i de fet, en el marc de la casa i de la família.
Socialment els padrins eren percebuts com l’estabilitat, la tradició, la continuïtat, la seguretat.
Però també han suposat, pels joves, l’immobilisme, el conservadorisme, l’opressió i l’antic en la seva pitjor consideració.
El pèndol de Foucault sembla haver-nos portat d’un extrem a l’altre, quan en realitat en els extrems només hi som un instant.
La resta del temps, el pèndol, es troba entre les extrems i com deia Aristòtil: «Tot extrem és viciós, la virtut es troba al mig».
Amb els anys la personal roda s’accelera però també ho ha fet la roda social, potser en sintonia a un univers que s’expandeix a l’infinit.
En una societat més personalista, més globalitzada, més accelerada i més economicista les relacions familiars, les tradicions, les relacions personals i la cultura han perdut referents i han passat de la solidesa a la liquiditat, o del seu semblant.
Recordo, ara fa 30 anys, haver vist pujar dos padrins a presentar a la Mare de Déu de Meritxell el seu nét, com a fet tradicional.
Sí, la dita protectora de Canillo i patrona del Principat d’Andorra.
Sí, la de la gran mà dreta estesa de la Mare de Déu per oferir-nos tota la seva ajuda, i més, i de la gran mà dreta estesa de l’Infant Jesús, per a beneir-nos, i més.
Sí, la dels grans ulls de la Mare de Déu per a veure totes les necessitats, i més, i la dels petits ulls de l’Infant Jesús per a no veure totes les nostres faltes i mancances, i més.
De fet no puc negar que m’agrada haver assolit l’estatus de padrí, tot i que els meus amics francesos em diguin ja papi.
Fet i fet em vull quedar amb el significant que considero més essencial de padrí, que ve del llatí patronus-i, és a dir protector.
Dins la roda vital hi ha temps per a cada cosa i cada cosa hi té el seu temps, com algú ha deixat escrit.
A nivell personal, familiar, social, laboral, nacional i internacional de les nostres vides dubto que no ens hagi calgut en algun moment protecció i no l’hàgim agraït....
I es bo i just poder-la tenir, i saber-la acceptar, com saber-la oferir.
Com a animals socials, que diuen que som, i si volem reeixir en la nostra evolució com a espècie hem de continuar col·laborant entre nos; i potser més que mai quan els canvis són tant ràpids i la confiança es perd també massa ràpidament.
I una forma de col·laboració, tant vella com la humanitat és oferir protecció.
Ser padrí és alhora un premi i un compromís.
Premi pel reconeixement a una realitat a-temporal.
Compromís per l’acceptació d’una responsabilitat individual, de grup i social.
El padrinatge és doncs una institució popular i de la societat per a oferir bàsicament protecció; i en els temps actuals de crisi sembla que encara no ha deixat de ser necessària.
Ja sigui per naturalesa biològica o política sobrevinguda, en tots els dos casos, sigui sempre benvinguda.
Com ho ets tu Jan, incardinat per sempre més en les rodes vitals dels que t’estimem.
Arquitecte