La missa de l’eterna joventut
Hi ha gent per a tot, la que investiga i aconsegueix, amb les seves troballes, grans avenços, i la que dedica el seu temps a fer estudis ben absurds. Uns afirmen que les persones que tenen una ideologia d’esquerres es passen el temps asseguts i fan menys activitat física, d’altres que els homes són idiotes. Es demanen per què les revistes de les consultes mèdiques són sempre antigues, intenten entendre què passa al cervell de la gent quan veu la cara de Jesús en una torrada o com reaccionen els óssos polars quan veuen un home disfressat de cérvol. Fins i tot es concedeixen uns premis (els IG) que destaquen treballs sobre les picades d’abella, sobre l’ús global de la paraula huh?, sobre els efectes dels petons intensos o sobre el temps que necessiten els mamífers per orinar que té com a engrescador títol El temps de la micció no canvia amb la mida del cos. La conclusió és que gairebé tots els mamífers, independentment de la seva mida, triguen entre 21 i 13 segons per buidar les seves bufetes.
També hi ha estudis basats en l’empirisme o, més aviat, masoquisme. Un senyor que es diu Michael L. Smith es va deixar picar per les abelles a 25 parts del seu cos per esbrinar quines eren més sensibles al dolor. Va concloure que el penis i el llavi superior són els punts del cos on més mal fa que et piqui una abella. Una antiga pràctica present a totes les religions monoteistes consisteix en el patiment a través del propi cos com a mètode d’expiar pecats. Desconeixem els que hagi pogut cometre el sr Smith i no sabem si va a missa.
La setmana passada va ser el torn dels estudis i de les investigacions sobre l’assistència a les esglésies. Un d’ells es va realizar entre els anys 1992 i 2012 per l’Escola de Salut Pública T.H. Chan, de la Universitat de Harvard (Estats Units) i es va publicar el passat dilluns 16 de maig al Journal of the American Medical Association, una revista mèdica de referència. Explica que les dones que acudeixen a missa o a d’altres serveis religiosos més d’un cop per setmana tenen un 33% menys de risc de morir, tant per malalties cardiovasculars com per càncer, que les dones que hi van menys o no hi van. «Els resultats suggereixen que assistir a missa té algun efecte important per a la salut, més que la pràctica d’una espiritualitat solitària», explica Tyler VanderWeele, professor d’epidemiologia i autor principal de l’estudi. «Sembla que, en part, assistir als serveis religiosos augmenta el suport social, ajuda a deixar de fumar, disminueix la depressió i ajuda les persones a desenvolupar una perspectiva més optimista i esperançada de la vida».
Estudis previs havien relacionat la pràctica religiosa i la reducció del risc de mortalitat per malaltia. Moltes d’aquestes recerques han estat criticades per les seves limitacions, incloent-hi la «causalitat inversa», és a dir, si només qui està sa pot anar a missa i la mostra no està controlada per aquest factor, assistir a l’església no necessàriament influeix en la salut. Aquest darrer treball de Harvard, que se centrava en la salut de les infermeres i al qual hi van participar 74.534 professionals, ha tingut una àmplia repercussió en el mitjans de comunicació espanyols.
La cadena de televisió Antena 3 el va presentar dient que «les dones que van a missa almenys una vegada a la setmana viuen més que les que no hi van». En el digital Navarra.com titulaven amb un contundent: «Les dones que van a missa poden arribar a ser immortals». Elles potser sí, però a mi, de l’ensurt, em va faltar poc per deixar de ser-ho. A més, acabava de llegir les declaracions del cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, defensant la família enfront de «l’imperi gai» –que no és el nom d’un bar del gaixample de Barcelona–, i el balanç 2015 del Registre Civil d’Andorra segons el qual de 285 matrimonis inscrits, 247 es van casar pel civil, mentre que tan sols, 38 van optar fer-ho per l’Església.
Potser no n’hi ha prou amb el consum de pel·lícules porno perquè segons publica el diari gratuït espanyol 20 minutos, veure aquest tipus de films et pot fer més religiós. És un estudi de Samuel Perry, professor de sociologia a la universitat d’Oklahoma (Estats Units) que es titula Portraits of American Life Study i que s’ha publicat al Journal of Sex Research. Ha fet una enquesta durant sis anys a 1.314 adults sobre diversos temes. Hi ha molts estudis però no n’he trobat cap sobre els efectes d’anar o no a missa pel que fa als homes. I això que a Sant Julià de Lòria, tot són facilitats. És l’únic lloc d’Andorra on puc seguir la cerimònia litúrgica en directe per televisió. A més, em porten la comunió a casa si no em puc desplaçar fins a l’església perquè estic malalt o m’he trencat el turmell. No s’hi valen altres motius que no estiguin prou justificats. Perquè l’hòstia no és una pizza i el mossèn no ve amb moto ni un anorac on hi posa «el cos de Crist a domicili».
A les misses hi ha més dones que homes. Viuran més i seran més longeves però no perquè hi acudeixin amb una certa freqüència. No hi ha cap estudi científic que demostri que l’espiritualitat és una garantia per allargar l’existència. En canvi se sap que, en els països més desenvolupats, l’esperança de vida és més elevada en les dones per una combinació de factors biològics i d’hàbits de vida. Ho asseguren diverses investigacions rigoroses i amb una base científica, per tant, això sí que va a missa.
Periodista
També hi ha estudis basats en l’empirisme o, més aviat, masoquisme. Un senyor que es diu Michael L. Smith es va deixar picar per les abelles a 25 parts del seu cos per esbrinar quines eren més sensibles al dolor. Va concloure que el penis i el llavi superior són els punts del cos on més mal fa que et piqui una abella. Una antiga pràctica present a totes les religions monoteistes consisteix en el patiment a través del propi cos com a mètode d’expiar pecats. Desconeixem els que hagi pogut cometre el sr Smith i no sabem si va a missa.
La setmana passada va ser el torn dels estudis i de les investigacions sobre l’assistència a les esglésies. Un d’ells es va realizar entre els anys 1992 i 2012 per l’Escola de Salut Pública T.H. Chan, de la Universitat de Harvard (Estats Units) i es va publicar el passat dilluns 16 de maig al Journal of the American Medical Association, una revista mèdica de referència. Explica que les dones que acudeixen a missa o a d’altres serveis religiosos més d’un cop per setmana tenen un 33% menys de risc de morir, tant per malalties cardiovasculars com per càncer, que les dones que hi van menys o no hi van. «Els resultats suggereixen que assistir a missa té algun efecte important per a la salut, més que la pràctica d’una espiritualitat solitària», explica Tyler VanderWeele, professor d’epidemiologia i autor principal de l’estudi. «Sembla que, en part, assistir als serveis religiosos augmenta el suport social, ajuda a deixar de fumar, disminueix la depressió i ajuda les persones a desenvolupar una perspectiva més optimista i esperançada de la vida».
Estudis previs havien relacionat la pràctica religiosa i la reducció del risc de mortalitat per malaltia. Moltes d’aquestes recerques han estat criticades per les seves limitacions, incloent-hi la «causalitat inversa», és a dir, si només qui està sa pot anar a missa i la mostra no està controlada per aquest factor, assistir a l’església no necessàriament influeix en la salut. Aquest darrer treball de Harvard, que se centrava en la salut de les infermeres i al qual hi van participar 74.534 professionals, ha tingut una àmplia repercussió en el mitjans de comunicació espanyols.
La cadena de televisió Antena 3 el va presentar dient que «les dones que van a missa almenys una vegada a la setmana viuen més que les que no hi van». En el digital Navarra.com titulaven amb un contundent: «Les dones que van a missa poden arribar a ser immortals». Elles potser sí, però a mi, de l’ensurt, em va faltar poc per deixar de ser-ho. A més, acabava de llegir les declaracions del cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, defensant la família enfront de «l’imperi gai» –que no és el nom d’un bar del gaixample de Barcelona–, i el balanç 2015 del Registre Civil d’Andorra segons el qual de 285 matrimonis inscrits, 247 es van casar pel civil, mentre que tan sols, 38 van optar fer-ho per l’Església.
Potser no n’hi ha prou amb el consum de pel·lícules porno perquè segons publica el diari gratuït espanyol 20 minutos, veure aquest tipus de films et pot fer més religiós. És un estudi de Samuel Perry, professor de sociologia a la universitat d’Oklahoma (Estats Units) que es titula Portraits of American Life Study i que s’ha publicat al Journal of Sex Research. Ha fet una enquesta durant sis anys a 1.314 adults sobre diversos temes. Hi ha molts estudis però no n’he trobat cap sobre els efectes d’anar o no a missa pel que fa als homes. I això que a Sant Julià de Lòria, tot són facilitats. És l’únic lloc d’Andorra on puc seguir la cerimònia litúrgica en directe per televisió. A més, em porten la comunió a casa si no em puc desplaçar fins a l’església perquè estic malalt o m’he trencat el turmell. No s’hi valen altres motius que no estiguin prou justificats. Perquè l’hòstia no és una pizza i el mossèn no ve amb moto ni un anorac on hi posa «el cos de Crist a domicili».
A les misses hi ha més dones que homes. Viuran més i seran més longeves però no perquè hi acudeixin amb una certa freqüència. No hi ha cap estudi científic que demostri que l’espiritualitat és una garantia per allargar l’existència. En canvi se sap que, en els països més desenvolupats, l’esperança de vida és més elevada en les dones per una combinació de factors biològics i d’hàbits de vida. Ho asseguren diverses investigacions rigoroses i amb una base científica, per tant, això sí que va a missa.
Periodista