Djenné: petita ciutat de Malí, a la llista de patrimoni mundial de la UNESCO, riberenca del riu Níger, amb una gran mesquita (el seu principal atractiu), mínimes infraestructures turístiques… Vet ací el que trobem en qualsevol llibre de viatges sobre Djenné. El que hi trobem ara, dic millor. Si, a aquestes referències tan nímies, volem afegir-hi les d’una recerca en la xarxa, apareixen algunes coses més, però de poca transcendència: publicitat dels escassos hotels on hostatjar-se, algun guia que ofereix els seus serveis, o fotografies d’occidentals (que no deixen de ser turistes) pensant que Livingstone o Stanley s’han reencarnat en ells. 

Djenné era prou més fascinant un parell de centúries abans, quan la visità el francès Félix Dubois (1862-1945), una barreja d’explorador, empresari, colonitzador i periodista, que va tractar de fer negoci a l’Àfrica a banda del Canadà o Panamà, recorregué l’antic Sudan francès diverses voltes, i va estar ben relacionat amb la classe política del seu país. Autor de diversos llibres de viatges sobre Àfrica, així com d’assaigs polítics advertint del perill anarquista, el que ara ens sorprèn d’algunes obres de Dubois, escrites a les darreries del segle XIX, és una cridanera objectivitat. I m’explico: no hi ha en els seus textos l’èpica dels grans descobriments. Pot meravellar-nos amb dades, explicitar la dificultat dels recorreguts, descriure paisatges amb imatgeria postromàntica, tenir la mirada de qui veu en la colonització una obra prodigiosa…, però en certa mesura és com si tot s’esdevingués amb facilitat, com si l’Àfrica profunda estigués obrint les seves portes per la força de la lògica, i, malgrat les primeres reticències, el futur anava a ser francès. 

En el llarg trajecte que el portà des de París a Timbuctu, i que recollí en el llibre Tombouctou, la mystérieuse, Dubois navega pel riu Níger, un dels tres més grans d’Àfrica al costat del Nil i del Congo. Les terres per on transcorre el seu viatge les veu des de l’òptica de la riquesa natural, de la fertilitat del sòl, del que ha aportat el riu a l’existència de pobles tan diversos. I fa una comparació que no ens resulta estranya: tot recordant la definició que d’Egipte donà Heròdot –«un present del Nil»– Félix Dubois l’aplica a aquells territoris: «El Sudan és un present del Níger». Ara bé, hi veu un important desavantatge pel que fa al Níger: ni ha estat desenvolupat per quatre o cinc mils anys de civilització, ni  és a les portes d’Europa, com si li ocorre al Nil. Aquesta precisió se’ns fa estranya. És eurocèntrica, no cal dir-ho, però també suggereix, o almenys ho llegim així, que l’antic Egipte no és tan africà com l’antic Sudan francès (l’actual Estat de Malí), atès que la civilització que allà cresqué no era negra, i, per tant, no pertanyia a les entranyes d’Àfrica, sinó a una zona d’intercanvi cultural i comercial com la Mediterrània, generadora per si mateixa de cultura. Dubois, doncs, crea una cesura entre dues Àfriques: l’abanderada per l’Egipte mil·lenari, i la no civilitzada de les terres que aleshores creuava cap al Sud.

Tanmateix, en el seu periple, Dubois recala a Djenné, i la seva opinió tal volta no canvia en el sentit de modificar l’esquema de les influències i les jerarquies culturals, però sí a l’hora de percebre una ciutat que el fascina perquè després de jornades amb la sola visió de la natura, té de nou davant els ulls una creació de l’home, i a més a més amb un teixit idèntic al que a Europa hom entén per ‘urbà’. 

Dubois travessa les muralles de Djenné, i queda absort per l’estranyesa de l’interior de la vila si la compara amb les «aglomeracions desordenades d’habitacles que en aquestes terres designem amb aqueix nom». Li criden l’atenció els carrers (veritables carrers!), rectes i amples, els edificis de dos pisos, i fins i tot tres, i les façanes de les cases, amb un estil artístic peculiar… En aquest moment, s’apodera d’ell la visió del colonitzador: «L’aparició [de Djenné] és tan inesperada al bell mig del continent negre, tan sorprenent en ple territori bàrbar, que sorgeix d’immediat una pregunta: d’on ve aquest conjunt de vida desconeguda?». Dubois, aleshores, va fent memòria dels estils arquitectònics que coneix, i els compara amb els presents en aquesta vila. Desestima l’àrab, que seria el més proper per força motius: el Marroc conquerí aquest territori, i la religió de la població es la musulmana; tanmateix, ni les cúpules, ni altres trets característics de la tradicional arquitectura islàmica es donen a Djenné. Dubois, doncs, s’allunya de la zona d’influència àrab per a seguir noves pistes: potser la Mediterrània europea? Recorre mentalment l’estil ‘bizantí’, el romà, el grec…  Evidentment, el gòtic medieval el descarta sense pensar-hi, igual com la resta d’europeus. Aleshores, de quin art parlem? Quin influí en els arquitectes d’aquestes construccions tan distintes a les que l’envolten? I Dubois comença a recordar…

Li acudeixen al cap «pesades siluetes, majestuoses, de gran semblança». Sap que hi ha un riu a prop, però no arriba a contemplar persones en la seua memòria. Una ciutat sense gent? Una ciutat despoblada? Això manca de sentit…, o no, perquè a la fi ja hi veu clar: és «a les difuntes ciutats dels faraons, i als seus hipogeus, a la vall del Nil, en les ruïnes de l’antic Egipte» on el nostre aventurer havia contemplat aquesta mateixa arquitectura… La conclusió que farà brollar guspires en la imaginació és la pregunta que planteja: «Quina mena de colònia egípcia és aquesta de la qual ningú no ha assenyalat l’existència fins avui?». 

Félix Dubois no sabia que iniciava una recerca trencadora; al cap d’un segle seguirà sense tenir cap ressò a Europa, però a l’Àfrica dita negra encengué una altra forma de pensar.