Ens havíem acostumat tant al fet que no plogués que quan ho fa, fugim i ens espantem com si, en comptes d’aigua, caigués radioactivitat. Hem perdut el domini del paraigua que fèiem anar com si fossin els bastonets d’un restaurant japonès. I de sobte, amb la primavera arriben les tempestes i el vent: cada ràfega esbotza un munt de paraigües que semblen de fireta, de nyigui-nyogui. Les papereres estan plenes de cadàvers amb la tela esquinçada i les barnilles sortides de mare, com aquelles de mitja que amenacen amb fer-te saltar un ull. Dels núvols sorgeixen cotxes per generació espontània, i es formen embussos mentre la calçada s’omple de bassals i perilla el subministrament d’aigua de boca d’Escaldes-Engordany i d’Aixirivall.
 Però hi ha altres fets més poètics com el doble arc de sant Martí que es va poder veure la setmana passada a Sant Julià de Lòria, el color verd de la muntanya o l’olor del terra mullat després de la pluja. És un tema que ha generat moltes especulacions científiques però no va ser fins l’any passat que uns investigadors de l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT) van observar que, quan una gota de pluja xoca contra una superfície porosa, atrapa minúscules bombolles d’aire al punt de contacte. Tal com ho fa el gas en una copa de cava, les bombolles viatgen cap amunt a través de la gota,  exploten quan arriben a la superfície, i alliberen així una petita quantitat d’aerosols, o núvols de partícules en suspensió, procedents del sòl. Els investigadors pensen que, en el medi natural, aquests aerosols poden arrossegar no només olis vegetals i altres elements aromàtics emmagatzemats al sòl, sinó també bacteris i virus.
Aquesta olor de terra mullat després de la pluja té un nom en castellà que és «petricor», derivat de dues paraules gregues: petros, que significa pedra, i ikhôr, que és el líquid que flueix per les venes dels déus en la mitologia grega. Al diccionari de la llengua catalana DIEC2 de l’Institut d’Estudis Catalans, si busco «petricor» en diu que «no s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca» però sí que he vist aquesta paraula escrita sense cursiva ni cometes en l’edició catalana d’alguns diaris.
També he de reconèixer que anava navegant per internet amb el telèfon a una mà i el paraigua a l’altra, caminant per les voreres entre senyores que són com soldats de secà armats i que quan te les creues sembla com si superessis una prova de Matrix. Utilitzen el paraigua, vermell fúcsia o d’un altre color llampant, com si fos l’espasa de llum dels Jedi en la seva lluita contra els Sith a Star Wars; encara que no sé si és pitjor rebre l’impacte d’una barnilla o veure una dona protegint-se de la pluja amb una bossa de l’Andorra 2000 al cap. La impressió és forta, a consumir amb moderació perquè un dels efectes quan plou és la disminució de vitamina D que influeix en la serotonina. Les baixes pressions fan que ens sentim més cansats i aquest malestar es tradueix en un desànim generalitzat.
Així que la pluja és una excusa per dur a terme un luxe necessari en aquests temps de vida convulsa, de xarxes socials, de veure Austràlia al Festival d’Eurovisió i el rei d’Espanya dinant en un restaurant de carretera a 11 euros el menú. I aquest luxe és estar melancòlic sense haver-te de justificar i deixar que l’esperit d’un personatge d’un llibre de Jane Austen et devori mentre mires per la finestra com plou a un ritme que podria servir de base a una cançó del duet belga de música electrònica Dimitri Vegas & Like Mike.
El problema és que això acabi degenerant en una sessió maratoniana de cap de setmana de manta i sofà, amb consum compulsiu de sèries i amb constants viatges a la nevera per saquejar-la i donar lloc a una digestió wagneriana. Tot això mentre penso en apuntar-me a un curs magistral de SEO (Search Engine Optimitzation) i saber els trucs per col·locar els meus articles a la primera línia de platja dels buscadors digitals. Penso, també, en aquell article d’Eugeni d’Ors escrit l’any 1907, abans de convertir-se en un dels més destacats intel·lectuals del règim dictatorial del general Franco, que es titulava Elogi de la pluja. Escrivia que «per l’establiment definitiu de la nostra civilitat, ens convindria que plovisquegés tres anys seguits, perquè de segur que la gent s’acostumaria a llegir més, a anar més al teatre, als ateneus i a les biblioteques».
 Per contra, l’editor Miquel Alzueta afirmava que mai no anava al teatre perquè no li agradaven les històries que passen en llocs on no pot ploure. Era abans que Sergi Belbel estrenés l’aclamada Després de la pluja. La pluja, com moltes altres coses, sempre té detractors i defensors ja que mai no plou a gust de tothom.
 Potser al final tindran raó Los Banis, aquesta llegenda de la rumba flamenca, quan cantaven allò de «no hay que esperar a que pase la tormenta, hay que saber bailar bajo la lluvia». Ho intentaré.Només espero que no em surtin escames. H
Periodista