Quan pertanyem al territori de la infància, encara que aquest ja sigui fronterer, alguns de nosaltres sentim una inclinació malaltissa per sobrevolar països. 

Recordo com s’iniciaven molts dels viatges que realitzí en aquells mesos de joia, i qui me’ls féu possibles. Vaig ser, de totes passades, un nen afortunat, perquè disposava de tot el que em calia (llevat, potser, del temps atmosfèric…). On viatgí fins els 17 anys? De Texas a Samoa, de Burkina Faso a Liechtenstein, d’Albània a Pèrsia… Certs trajectes se’m feren curts, i algun altre resultà impossible: per exemple, Tuvalu, amb el qual somiava assegut en un dic de la Mediterrània, mirant la mar encesa de safirs, atarantat per la sang que bullia amb sons exòtics.

Per norma general, els meus pares em deixaven viatjar sol. Confiaven en mi. No diré que no assagí alguna sortida entre setmana, però era el dissabte el dia acostumat per als periples; disculpeu, per als vols transoceànics i transcontinentals. He dit que el temps no m’acompanyava sempre; és cert, els dies de sol, sobretot a l’estiu, eren impracticables. No abellia recloure’s tres o quatre hores en una cabina, llavors sense aire condicionat, i era millor dedicar-se a curts recorreguts: un estany, un pic, una font, i amb la família. Per això, per a les llargues distàncies, sempre m’he estimat més l’hivern: la pluja, la neu, el cel nuvolós, l’atmosfera que propicia la calma… I foren de tanta intensitat –tot i que ara no en pugui fer cabal memòria– i tan vívids, que se’m llevaren les ganes de trepitjar renovats camins i descobrir noves sendes dècades després.

Quina era la sistemàtica? Tan bon punt acabava el dinar, el telediari i l’episodi de mitja hora de Mazinger Z, m’introduïa, si no hi havia cap film atraient, a la meva cambra, demanava al meu pare que agafés un voluminós tom de l’últim prestatge de la llibreria, el disposava sobre la catifa, obria les seves pàgines…, i m’envolava. També, potser fins i tot abans d’aquells viatges, la meva nau fou un llibre de cromos. O una enciclopèdia amb fotografies dels anys 50, entre les quals alguns atols coral·lífers dels mars del Sud, o algunes illes del nord del Pacífic, i no només Hawaii… Passejava els ulls sobre les imatges, i ja a la vora dels 18 anys, els dits sobre les carreteres i autopistes que enllaçaven amb els noms de ciutats fabuloses, on la vida podria revelar-se’m amb tota la intensitat, i que seria, sens dubte, d’amor i platges en una badia, amb la persona que ja m’estava esperant a Mònaco, Honolulu o la nigeriana Lagos… 

Perquè Àfrica fou una de les primeres portes que vaig creuar, amb quatre grans fites: l’Egipte antic de la ninesa, el Timbuctu de les caravanes al desert, el Nairobi frustrat de l’adolescència, i el Lagos impossible de la joventut. Després, s’hi afegiren destinacions distintes del mateix continent, tan properes i tan distants com les primícies que auguraven. Però la primera fou Egipte sense adonar-me’n. 

Ara bé, només en la maduresa, quan les coneixences que has pogut amuntegar d’anys de lectures connecten unes dades amb altres, el que et semblaven zones estranyament llunyanes esdevenen punts en un entramat de línies. I els topònims s’assemblen a llocs de partença i destinació: Luxor-Timbuctu, Menfis-Nairobi, Timbuctu-Lagos…, a aqueixos en concret o a alguns que la tradició no transmeté i es perderen sota l’arena o entre les branques. I sabem que en certes disciplines cal sotmetre’s a una mena d’esbargiment intel·lectual, i que el referent d’allò que pronunciem no es troba enlloc, només dins de nosaltres. Les línies es dibuixen amb dificultat, i resseguim les petjades de les dones o dels homes que portaren alguna mena de saviesa cap al sud, retornant el que de ben segur els havia arribat, molt abans, des d’aqueix mateix sud. 

La cultura són línies que s’entrecreuen, però en algun moment hi hagué un punt d’inici, el germen primigeni, la semença que esclataria, el brotó que es faria fruit… I comprenem que els camins que en teoria ens conduïen cap a l’Egipte de l’antigor no eren rutes de viatges meravellosos, albirats en la tendresa de l’edat, sinó retorns al temps i a l’espai de qualsevol partença. Continuarem traçant línies entre la naixença i la llum, perquè som nosaltres els hereus del que fou, i la llum ens serà portada en acabar.