Els Andorrans som europeus. Jo fa dies que em faig un fart d’explicar quan viatjo, amb mapa en mà si cal, que Andorra forma part d’Europa, encara que no formi part de la Unió. Les raons històriques, culturals i econòmiques que ens poden empènyer a ser socis amb la UE en termes més amplis ara que en èpoques anteriors són segurament més potents que les raons que l’apartada Anglaterra pugui tenir per mantenir-se. A part de tenir una economia connectada inevitablement pel territori, nosaltres hem adoptat una política monetària comuna i hem adoptat i executat unes normes de transparència i intercanvi d’informació que els anglesos, formant part de la Unió, implementen amb la boca petita. En canvi, dins el debat del mercat interior,  ningú, ni ells enfrontant un Brexit ni nosaltres amb un acord d’associació damunt la taula -–que vull recordar: no integració– podem negar els beneficis. Les oportunitats d’accedir a un mercat obert reconegut internacionalment, (el segell o lavel que defensa DA) no té discussió. A més, sense cap dubte, ampliar l’accés al lliure mercat és una màxima liberal que ideològicament no podem negar, i de fet no ho hem fet mai. Generar negoci, economia i incentivar la competitivitat és una de les nostres raons de ser. Però, per la mateixa raó, hem d’avaluar amb cura els costos de l’obertura i els costos de la implementació d’un acord econòmic que afectarà sense cap dubte al mercat intern andorrà.
No és cap secret: competir amb les normes europees no és senzill. L’acord de lliure comerç amb els EUA (TTIP) ha estat aturat durant més de dos anys per les grans diferències entre les normes i regulacions europees versus les americanes.  Sembla que a tots dos els interessa molt tancar l’acord  però la normativa europea és molt feixuga i això no ho podem obviar: parlar d’Europa és parlar de burocràcia, però també de valors i garanties. Amb els valors europeus no tindrem problemes els andorrans, m’atreviré a dir que els nordamericans, de fet els saxons, en tenen més que nosaltres. Però a Andorra, liberals o no, l’entesa de la democràcia, dels drets i deures i de la responsabilitat vers l’estat social establert, no representa un problema, contràriament, aquests valors compartits són una garantia a l’hora de negociar amb un gegant com la UE. L’abús per part de la supra-entitat vers un microestat europeu no té cabuda en els marcs institucionals democràtics basats en el dret europeu, i això és un factor que s’ha de tenir molt present al negociar cada minut, i no vull pecar d’ingènua, però espero que el Govern tampoc ho faci deixant aquest factor de banda. Aquests valors, que els hem de tenir sempre presents en negociar amb un gegant per si cal recordar-li, s’han de guardar amb acords previs i s’ha de tenir socis disposats a col·laborar, i per això el Govern necessita totes les eines diplomàtiques  i de tots els partits per gestionar-ho. Brussel·les també  pot ser una molt bona opció per protegir-nos de les possibles pressions dels nostres veïns més propers. Però, actuaria Brussel·les en contra de les voluntats espanyoles o franceses? Ho plantejaré a la inversa: actuarien França o Espanya en contra de les directrius de Brussel·les? L’Acord Duaner va ser un acord molt hàbil en aquest aspecte, i m’atreviria a dir que no és pas a la UE a qui li fa més  nosa, sinó als nostres veïns més propers, i per aquesta raó primordial Brussel·les no hauria d’intervenir-lo, ni modificar-lo perquè Europa té uns valors i els ha de defensar quan negocia amb un petit. Quin inconvenient suposa a la Unió mantenir unes franquícies extraordinàries en comparació a d’altres però minses en volum global? Quin inconvenient ha de tenir la Unió amb la restricció de la lliure circulació de persones dins el nostre territori? I quin inconvenient ha de tenir que nosaltres, per contra, circulem i ens establim lliurement en el territori de la Unió? Cap ni un. Sempre hem sabut que la negociació seria asimètrica, com totes les que la UE fa, per tant, tenint en compte que gran part del que la Unió volia d’Andorra en relació a transparència ja ho ha obtingut, ara hem de negociar per sumar, no per cedir, i ho podem fer sense por, perquè compartim valors que altres ni tan sols coneixen.