Jubilat per un dia
He decidit viure un dia com un jubilat; en primer lloc perquè, tal com va dir el cap de Govern Antoni Martí durant la primera jornada del debat d’orientació al Consell General, potser caldrà endarrerir, en un futur, l’edat de jubilació. En segon lloc, també ho he decidit perquè, amb la pensió que em quedarà, m’hauré de dedicar a fer algunes feinetes per poder sobreviure, com ara la de monitor de dominó, o la de jurat d’un reality show al costat d’un torero que no ha torejat mai i d’un cantant que fa tres eres geològiques que no enregistra cap disc.
Així que, el meu assaig de jubilat in pectore comença amb un esmorzar digne de Sir Gregor Clegane, La muntanya, a Joc de trons. Després de l’obligada visita al Centre d’Atenció Primària perquè em comprovin la tensió arterial i el sucre, ja estic llest per iniciar la meva ronda de supervisió d’obres, un espectacle gratuït, de qualitat i entretingut que, per poc que te’l miris, i més si vas en colla, pot fer que et sentis director de les operacions en qüestió, enginyer, arquitecte o aparellador. Tot i que ha baixat molt la febre constructora, coses de la crisi, em puc passar el matí, amb una gorra al cap per protegir-me del sol, entre la nova estació d’autobusos del costat del riu i l’edifici anomenat The Cloud o el Núvol d’Andorra la Vella.
Això no obstant, no puc fer un seguiment exhaustiu d’aquests darrers treballs perquè ha vingut Christo, o algun dels seus deixebles, i ha embolicat la infraestructura amb una tela blanca. Ara bé, cal dir que la presència constant de jubilats aconsegueix que les obres vagin a bon ritme, així que, com ells, agafo el bus que, a més de ser lent, a aquella hora, va ple perquè ells viatgen de franc amb la tarja magna, jo no. Ja és gairebé migdia, moment d’anar una estona al gimnàs.
Normalment em poso a la bicicleta el·líptica al nivell Iron Man i a potència 20, la màxima però avui, ja que exerceixo de jubilat em poso en mode vall i potència 1. D’allà cap a la biblioteca que cal llegir els diaris en paper tot i que la gent em miri com si fos una reserva de la biosfera o patrimoni immaterial de la Unesco. Ja hi ha un jubilat instal·lat que, a més, té tots els diaris, els gratuïts, els locals, els de pagament, els internacionals i el full dominical.
Li demano si me’n pot deixar un i em diu que no, que els està llegint. No sabia que, a partir d’una certa edat, a més de no treballar podies tenir superpoders com els de llegir nou diaris a la vegada, una cosa reservada, tan sols, a Superman, posseïdor també d’una visió de raigs X, calorífica, microscòpica i telescòpica. I jo amb la meva presbícia, la meva miopia, el meu astigmatisme, i el meu despreniment de vitri continuo amb el meu estatge de pretemporada per si un dia arribo a jubilat. Toca donar menjar als coloms a la plaça; porto pa i el trituro no fos el cas que alguna de les infectes aus s’ennuegui i vingui alguna protectora d’animals o un jubilat titulat a cridar-me l’atenció.
M’assec en un banc i llegeixo un diari gratuït que he recuperat d’una paperera. Així fins l’hora de dinar. Després, prenc una copeta d’Estomacal Bonet o de ratafia perquè cal pair bé, i jugo una partida de botifarra amb padrins, al bar de la cantonada. Quedo exempt d’anar a buscar uns néts, que no tinc, a l’escola i portar-los a les activitats extraescolars, de fer de cangur gratuït d’una vida simètrica perquè els néts van sovint al pediatre, van a l’escola bressol amb bolquers de recanvi i la roba marcada perquè no hi hagi equivocació. Juguen al Memory, omplen àlbums de dibuixos de pinta y colorea, celebren Sant Jordi, la castanyada o Nadal, duen a terme sortides, executen uns treballs manuals que després porten a casa amb il·lusió, elaboren panellets, galetes i dolços. Són activitats dels nens però, curiosament, també dels padrins, a una certa edat. Es tracta d’una existència capicua. No em senta massa bé aquest assaig de jubilat per un dia però l’he d’acabar. Nou puc anar a classes d’informàtica de gent gran, assistir a l’Aula Magna o fer un viatge amb l’Imserso.
Torno a la biblioteca per veure si el padrí acaparador de diaris ha marxat. Per fi, ja els puc llegir. Un d’ells es fa ressò d’un estudi del Us news and world report on s’explica que els jubilats més feliços són els que practiquen sexe més d’un cop al mes. Precisament a la cartellera de cinema anuncien Kiki el amor se hace, pel·lícula amb cinc divertides històries d’amor i curioses fílies sexuals que coincideixen en un calorós estiu a la ciutat de Madrid.
Desconec si els jubilats amb la presentació de la tarja magna tenen un descompte però són nombrosos a la sala. Comença la projecció i m’adono que em costarà molt arribar a ser un jubilat i no perquè hagi de treballar més anys o perquè no ho pugui deixar de fer-ho mai de la meva vida sinó perquè hi ha dues padrines al meu darrere que pateixen incontinència verbal, com si estiguessin al sofà de casa. I estic a punt de transformar-me en un mataiaies com el de la sèrie Nit i dia.
Periodista
Així que, el meu assaig de jubilat in pectore comença amb un esmorzar digne de Sir Gregor Clegane, La muntanya, a Joc de trons. Després de l’obligada visita al Centre d’Atenció Primària perquè em comprovin la tensió arterial i el sucre, ja estic llest per iniciar la meva ronda de supervisió d’obres, un espectacle gratuït, de qualitat i entretingut que, per poc que te’l miris, i més si vas en colla, pot fer que et sentis director de les operacions en qüestió, enginyer, arquitecte o aparellador. Tot i que ha baixat molt la febre constructora, coses de la crisi, em puc passar el matí, amb una gorra al cap per protegir-me del sol, entre la nova estació d’autobusos del costat del riu i l’edifici anomenat The Cloud o el Núvol d’Andorra la Vella.
Això no obstant, no puc fer un seguiment exhaustiu d’aquests darrers treballs perquè ha vingut Christo, o algun dels seus deixebles, i ha embolicat la infraestructura amb una tela blanca. Ara bé, cal dir que la presència constant de jubilats aconsegueix que les obres vagin a bon ritme, així que, com ells, agafo el bus que, a més de ser lent, a aquella hora, va ple perquè ells viatgen de franc amb la tarja magna, jo no. Ja és gairebé migdia, moment d’anar una estona al gimnàs.
Normalment em poso a la bicicleta el·líptica al nivell Iron Man i a potència 20, la màxima però avui, ja que exerceixo de jubilat em poso en mode vall i potència 1. D’allà cap a la biblioteca que cal llegir els diaris en paper tot i que la gent em miri com si fos una reserva de la biosfera o patrimoni immaterial de la Unesco. Ja hi ha un jubilat instal·lat que, a més, té tots els diaris, els gratuïts, els locals, els de pagament, els internacionals i el full dominical.
Li demano si me’n pot deixar un i em diu que no, que els està llegint. No sabia que, a partir d’una certa edat, a més de no treballar podies tenir superpoders com els de llegir nou diaris a la vegada, una cosa reservada, tan sols, a Superman, posseïdor també d’una visió de raigs X, calorífica, microscòpica i telescòpica. I jo amb la meva presbícia, la meva miopia, el meu astigmatisme, i el meu despreniment de vitri continuo amb el meu estatge de pretemporada per si un dia arribo a jubilat. Toca donar menjar als coloms a la plaça; porto pa i el trituro no fos el cas que alguna de les infectes aus s’ennuegui i vingui alguna protectora d’animals o un jubilat titulat a cridar-me l’atenció.
M’assec en un banc i llegeixo un diari gratuït que he recuperat d’una paperera. Així fins l’hora de dinar. Després, prenc una copeta d’Estomacal Bonet o de ratafia perquè cal pair bé, i jugo una partida de botifarra amb padrins, al bar de la cantonada. Quedo exempt d’anar a buscar uns néts, que no tinc, a l’escola i portar-los a les activitats extraescolars, de fer de cangur gratuït d’una vida simètrica perquè els néts van sovint al pediatre, van a l’escola bressol amb bolquers de recanvi i la roba marcada perquè no hi hagi equivocació. Juguen al Memory, omplen àlbums de dibuixos de pinta y colorea, celebren Sant Jordi, la castanyada o Nadal, duen a terme sortides, executen uns treballs manuals que després porten a casa amb il·lusió, elaboren panellets, galetes i dolços. Són activitats dels nens però, curiosament, també dels padrins, a una certa edat. Es tracta d’una existència capicua. No em senta massa bé aquest assaig de jubilat per un dia però l’he d’acabar. Nou puc anar a classes d’informàtica de gent gran, assistir a l’Aula Magna o fer un viatge amb l’Imserso.
Torno a la biblioteca per veure si el padrí acaparador de diaris ha marxat. Per fi, ja els puc llegir. Un d’ells es fa ressò d’un estudi del Us news and world report on s’explica que els jubilats més feliços són els que practiquen sexe més d’un cop al mes. Precisament a la cartellera de cinema anuncien Kiki el amor se hace, pel·lícula amb cinc divertides històries d’amor i curioses fílies sexuals que coincideixen en un calorós estiu a la ciutat de Madrid.
Desconec si els jubilats amb la presentació de la tarja magna tenen un descompte però són nombrosos a la sala. Comença la projecció i m’adono que em costarà molt arribar a ser un jubilat i no perquè hagi de treballar més anys o perquè no ho pugui deixar de fer-ho mai de la meva vida sinó perquè hi ha dues padrines al meu darrere que pateixen incontinència verbal, com si estiguessin al sofà de casa. I estic a punt de transformar-me en un mataiaies com el de la sèrie Nit i dia.
Periodista