Pound, poètiques i Egipte
Ezra Pound, en algun moment de la seva vellesa, féu una versió dels que, dècades més tard, es publicaren, en llengua espanyola, com a Poemas egipcios de Ezra Pound (1983). Jo no he vist mai aquest llibre, però en guardo una fotocòpia. La memòria em guia a una conversa llunyana amb Miguel Romaguera, i, no sé per quin motiu, a una parada d’autobusos de la plaça de Sant Agustí de la capital de València. Allí, o prop d’allí, on ell vivia, vaig examinar algunes mostres d’aquelles peces que el meu amic havia tornat al castellà i que pensava reeditar tan bon punt enllestís unes versions d’A. R. Ammons, un altre poeta dels Estats Units (i encara inèdites, trobo). Tanmateix, no s’aturava en els nord-americans la febre de transmissions entre els mil·lennis: paral·lels, alguns testimonis de la poesia clàssica xinesa, en un període en què la veta poètica de Romaguera començava a minvar.
Miguel Romaguera (1955) forma part d’aqueix grup de poetes que hi ha en totes les ciutats europees i que, malgrat la seva eclosió inicial, i la qualitat de la seva obra, acaben arrossegats pel silenci en diversos sentits i de manera injusta: escriptor en castellà en un país de llengua catalana, publicat en editorials mínimes els seus poemaris, allunyat durant dècades del món de la faràndula literària… El seu primer llibre, Síntesis (1978), ja feia presagiar la tendència a una poètica del silenci que cercava l’essència pura de l’expressió lírica, la concreció màxima en el mínim nombre de versos, com si es preparés per esclatar en algun moment (no debades, es reedità amb el títol Semillas). En aquesta mateixa línia, publicaria Mirada del silencio (1983), de ressonàncies indubtables, com si volgués abocar-se a no dir res. Per últim, abans del veritable emmudiment de més d’una dècada, El jardín de Ida (1984), on barrejà la imatge del mont Ida, on va néixer Zeus, i el jardí del Gènesi bíblic. Per sort, aquests últims llibres foren reeditats ja el segle XXI, tot i que amb reduïts tiratges.
Tanmateix, les versions de Pound les va compondre Romaguera amb poc més de vint anys. Val a dir, versions de Pound i de Noël Stock, que n’eren al seu torn d’una versió italiana de Boris de Rachelwiltz, del 1957, d’una transcripció dels poemes desintegrats de la lírica antiga egípcia. Ara bé, saltem per damunt d’aquestes consideracions, i les veiem com un bloc irreemplaçable. Els poemes estan datats entre el 1567 i el 1085 abans de Crist, com si les xifres no signifiquessin res: mig mil·lenni com una pedra negra amb inscripcions, rotunda, on traspua la delicadesa d’unes paraules que han passat per tres filtres, i, és més, per una concepció primera, primícia alhora. I al capdavall, ens té igual que els poemes siguin fidedignes amb el que hom gravà sobre la roca, la pedra o el papirus; allò important és l’eficàcia de la meravella: que domini en nosaltres per arraconar-nos a la butaca i mussitar amb la veu en flama el que algú pensà que fou i possiblement no va ser mai, perquè tota la violència de l’amor resta sempre amagada en el temps inèdit. Per exemple, torno a agafar Poemas egipcios d’Ezra Pound, i inicio un nou gir. Ens conduirà a més distància encara de la llengua; ens apartarà per sempre d’Egipte, però serà Egipte per sempre més. Vet aquí una versió meva; recrea la versió de la versió de la versió, com un joc de ninetes russes que ens empassen també a nosaltres:
Ella surt a rebre’m amb els braços oberts / i jo em sent com un viatger que regressa / d’unes llunyanes terres / per exemple les de Punt. / I tot canvia: / el pensament, les sensacions… / esdevenen el flaire de perfums ara més preciosos. / I quan la tinc ben a prop…, / obri humida els seus llavis i m’acull / amb els besos de la seva boca / i el meu cap ja no sap de Min o de Thot / i m’embriago sense cervesa…
Egipte ens agrada: en fem el que volem. Recreem poemes i així suposadament recreem la nostra pròpia vida. Al cap i a la fi, els desconeguts escriptors de l’antic Egipte són un pretext, com el mateix Ezra Pound saludant braç enlaire a la seva Itàlia feixista, i com també aquells savis que fusionaren els seus ulls amb la tinta per tal d’oferir-nos un bri d’existència, el tast insòlit d’aquella noia egípcia del poema que va rebre l’home sobri per tal d’emborratxar-lo. Com escriuria Rabindranath Tagore al segle XX: «Tinc set en els ulls». Canviarà la llengua, però no mai el desig: A single goddess, / uniquely.
Miguel Romaguera (1955) forma part d’aqueix grup de poetes que hi ha en totes les ciutats europees i que, malgrat la seva eclosió inicial, i la qualitat de la seva obra, acaben arrossegats pel silenci en diversos sentits i de manera injusta: escriptor en castellà en un país de llengua catalana, publicat en editorials mínimes els seus poemaris, allunyat durant dècades del món de la faràndula literària… El seu primer llibre, Síntesis (1978), ja feia presagiar la tendència a una poètica del silenci que cercava l’essència pura de l’expressió lírica, la concreció màxima en el mínim nombre de versos, com si es preparés per esclatar en algun moment (no debades, es reedità amb el títol Semillas). En aquesta mateixa línia, publicaria Mirada del silencio (1983), de ressonàncies indubtables, com si volgués abocar-se a no dir res. Per últim, abans del veritable emmudiment de més d’una dècada, El jardín de Ida (1984), on barrejà la imatge del mont Ida, on va néixer Zeus, i el jardí del Gènesi bíblic. Per sort, aquests últims llibres foren reeditats ja el segle XXI, tot i que amb reduïts tiratges.
Tanmateix, les versions de Pound les va compondre Romaguera amb poc més de vint anys. Val a dir, versions de Pound i de Noël Stock, que n’eren al seu torn d’una versió italiana de Boris de Rachelwiltz, del 1957, d’una transcripció dels poemes desintegrats de la lírica antiga egípcia. Ara bé, saltem per damunt d’aquestes consideracions, i les veiem com un bloc irreemplaçable. Els poemes estan datats entre el 1567 i el 1085 abans de Crist, com si les xifres no signifiquessin res: mig mil·lenni com una pedra negra amb inscripcions, rotunda, on traspua la delicadesa d’unes paraules que han passat per tres filtres, i, és més, per una concepció primera, primícia alhora. I al capdavall, ens té igual que els poemes siguin fidedignes amb el que hom gravà sobre la roca, la pedra o el papirus; allò important és l’eficàcia de la meravella: que domini en nosaltres per arraconar-nos a la butaca i mussitar amb la veu en flama el que algú pensà que fou i possiblement no va ser mai, perquè tota la violència de l’amor resta sempre amagada en el temps inèdit. Per exemple, torno a agafar Poemas egipcios d’Ezra Pound, i inicio un nou gir. Ens conduirà a més distància encara de la llengua; ens apartarà per sempre d’Egipte, però serà Egipte per sempre més. Vet aquí una versió meva; recrea la versió de la versió de la versió, com un joc de ninetes russes que ens empassen també a nosaltres:
Ella surt a rebre’m amb els braços oberts / i jo em sent com un viatger que regressa / d’unes llunyanes terres / per exemple les de Punt. / I tot canvia: / el pensament, les sensacions… / esdevenen el flaire de perfums ara més preciosos. / I quan la tinc ben a prop…, / obri humida els seus llavis i m’acull / amb els besos de la seva boca / i el meu cap ja no sap de Min o de Thot / i m’embriago sense cervesa…
Egipte ens agrada: en fem el que volem. Recreem poemes i així suposadament recreem la nostra pròpia vida. Al cap i a la fi, els desconeguts escriptors de l’antic Egipte són un pretext, com el mateix Ezra Pound saludant braç enlaire a la seva Itàlia feixista, i com també aquells savis que fusionaren els seus ulls amb la tinta per tal d’oferir-nos un bri d’existència, el tast insòlit d’aquella noia egípcia del poema que va rebre l’home sobri per tal d’emborratxar-lo. Com escriuria Rabindranath Tagore al segle XX: «Tinc set en els ulls». Canviarà la llengua, però no mai el desig: A single goddess, / uniquely.