Tots som refugiats! I no ho dic per dir, ni per utilizar una frase feta, avui de moda, i que serveix per a solidaritzar-nos amb algun mitjà, ciutat o persona que ha sofert un atemptat o bé pateix una injustícia.

Pompeu Fabra, en el seu diccionari General de la Llengua Catalana de 1932, encara no incorpora específicament una entrada pròpia del mot ‘refugiat’ si bé si hi era ‘refugiar’ amb el significat de «posar-se en un lloc on hom està en seguretat». Què poc sabia el que l’esperava i que passaria els darrers gairebé 10 anys de la seva vida sent un espanyol català refugiat a França.

Curiosament, en la nostra àrea lingüística, no s’incorporaria el terme ‘refugiat-ada’ fins al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana en el volum 12 de 1978 amb el significat de «persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d’un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons”.

Tampoc hi sortia el terme ‘exiliat’, si bé sí hi era ‘exiliar’ amb el significat «pena que consisteix a fer sortir algú de la seva patria amb prohibició d’entrar-hi”.

El meu pare i els meus padrins andorrans, que vivien a l’Espanya catalana, varen refugiar-se també a la França catalana durant la Guerra civil espanyola. 

Jo i els meus germans vàrem néixer i viure els primers anys de les nostres vides a Espanya com a fills d’emigrats andorrans, però no deixàvem de ser refugiats econòmics.

Si no volíem perdre la nacionalitat andorrana havíem de tornar a viure a Andorra a partir de la majoria d’edat i per tant, la família va decidir desinstal·lar-se d’Espanya progressivament i reinstal·lar-se a Andorra d’on havia emigrat de jove el meu padrí.

Jo vaig retornar a Andorra als 9 anys.

Dubto que cap dels habitants d’Andorra no tingui a la seva familia directa algún refugiat ja sigui polític, econòmic, sentimental, per formació, per casualitat...

Per les dimensions del nostre país i per la nostra cultura d’alta muntanya, dubto que no hàgim estat tots, durant un cert temps, ‘refugiats en altres països’, per estudis, per treball, etc.

Històricament, Andorra ha estat un punt de confluència de refugiats. I ho continua sent i ho continuarà sent en un món cada vegada més obert.

Emigrants, exil·liats, desplaçats… tots som refugiats.

En un món global com l’actual, que es fa cada dia més petit, i tot ell es troba parcel·lat, el nombre de refugiats serà cada dia major, amb els sofriments i injustícies que això comporta, i ho acabarem sent tots, llevat que eliminem les fronteres, progressivament, primer continentalment i després mundialment, per tornar a començar planetàriament.

Els reptes de futur que esperen a la cantonada i afecten tota la humanitat, com el canvi climàtic, les desigualtats socials, nacionals i estatals, la globalització de la convivència humana i l’obligada acceptació de l’altre i les seves diferències, la revolució tecnològica, la reorganització dels treball i el dret a una renda bàsica, la solidaritat humana a nivell global, el dret als recursos naturals bàsics de tota població… ens obliguen a buscar noves eines per a fer front als nous problemes ja que les velles solucions no els podran resoldre.

La consciència crítica d’espècies ha de ser progressivament desvetllada i començada a practicar.

Els pobladors del nostre territori des dels andosins fins als andorrans actuals, no hem parat d’ajustar-nos al medi natural evolutiu i a l’entorn geopolític canviant.

El tradicional valor d’acolliment de la societat andorrana és encara vigent i té ple sentit en el món actual. El nostre desig d’obertura al món, en tots els aspectes, no només l’econòmic és una aposta iniciada fa 150 anys amb la Nova Reforma de 1866 quan es va iniciar la transició de la vella cap a la nova Andorra, l’actual, que va començar amb la Constitució del 1993.

Acollir el nombre proporcional de refugiats que ens correspon per habitant (uns 150 refugiats per milió arribat a Europa), si també ens considerem partícips i responsables del continent europeu, és el mínim que ens hem de plantejar de manera prudent, però també diligent, ja que es tracta de persones com nosaltres, que pateixen i no simples i anònimus individus tractats per a la societat com a mercaderia de passatge.

Després de l’assaig d’acollida dels 7 eritreus cal que Govern amb implicació dels 7 Comuns es donin una segona oportunitat i assumeixin el que el país té capacitat, obligació i conveniència d’acollir. Perquè hi haurà encara altres reptes majors en el futur i hem d’estar preparats (i millor entrenats).

Gestionar directament amb la Unió Europea i alhora els països afectats més directament és el camí per demostrar als nostres veïns de la Unió Europea i a tots els altres europeus i sobretot a nosaltres mateixos que tot i els problemes que puguem tenir, a Andorra també hi ha valors, entre els quals un amb el que ens identifiquem històricament i que és la solidaritat.