El gimnàs del costat de casa té molts patrocinadors. Són els socis que paguen la seva quota i que no hi van mai. I entre els que hi van, hi ha més homes que dones, malgrat que ja s’ha posat en marxa l’operació biquini. Per què som els homes tan addictes a fer esport, i als esports? El veí de bicicleta el·líptica, que és sociòleg, diu que això ve de la prehistòria i més concretament del Paleolític.
 

Els homes sortien a caçar en grup mentre les dones s’ocupaven de recol·lectar el menjar i criar els fills. Els caçadors corrien darrere els animals i s’escapolien de les escomeses del porc fer de torn. Les coses no han canviat massa perquè les dones continuen, majoritàriament, criant els fills, però a mi em costa imaginar-me vestit amb pells d’animals i fent grunys per la natura. Ara, però, mantinc converses trascendents en un indret on tothom parla del Barça, del Madrid, de Messi, i de Cristiano Ronaldo. Perquè al fil de la Lliga espanyola de futbol, el meu veí afirma que a finals del segle XVIII, els avenços en les tècniques agrícoles van obligar l’home caçador a reciclar-se. Per això, a partir d’aquell segle, s’inventa la majoria d’esports de pilota com el rugbi (any 1823), el futbol (1863) o el bàsquet (1891). 
 

Segons el sociòleg, i això ja no sé si és una interpretació freudiana o un tuit de Tomás Roncero, perseguir una pilota i donar-li puntades de peu li recordaven l’etapa de caçador. A mi me la recorda el televisor que està al meu davant i que només emet documentals d’animals que se’n cruspeixen d’altres fins que li dic al responsable de la sala que em posi l’Eurosport on els lleons deixen pas a jugadors de billar amb corbatí i armilla. 
 

Moment que aprofita el sociòleg per parlar de les diferències entre esports individuals i col·lectius, cosa que m’estalvia la comparació entre els actuals grups d’homes que es reuneixen en un bar, al voltant d’unes cerveses, per veure un partit a la televisió i una colla de caçadors; o aquell seguidor compulsiu del bàsquet que sap tota l’estadística del seu jugador favorit, l’alineació del Dinàmic Pringats en el play off d’ascens a la Lliga Carmelita d’handbol, el marcador del partit Oliana-Seu d’Urgell de la temporada 1968-69 de futbol de la Regional Preferent, però que no recorda quan és l’aniversari de casament o el de la seva esposa. 
 

Moltes de les dones que hi ha en el centre esportiu, són a l’entrada perquè porten o vénen a buscar els fills a la piscina, a les arts marcials o al futbol sala. I jo que, impregnant d’un sobtat esperit juvenil, hi he arribat amb samarreta tèrmica, sabatilles llampants, malles i amb un paraigües mullat. Sembla que porti una arma de destrucció massiva, la qual cosa permet que, si es fixen en el paraigües, passi relativament desapercebut pel que fa a la vestimenta. 
 

A vegades algunes d’aquestes dones aprofiten l’estona que tenen el fill fent una activitat per pujar al gimnàs i mantenir-se en forma. D’altres són habituals de la sala d’spinning, cosa que és comprensible ja que han de fer tres coses a la vegada: estar pendents de la bicicleta, mirar el recorregut en una pantalla i seguir les instruccions del monitor. El dia que ho vaig intentar no me’n vaig sortir. 
 

Quan els altres pedalaven drets jo continuava assegut. Quan s’havia d’anar més ràpid jo anava més lent. El cervell de les dones deu estar configurat per dur a terme diverses tasques alhora. Són capaces, al mateix temps, de parlar per telèfon, cuinar un plat exquisit i mirar la televisió. Ara, com la meva dona em digui alguna cosa mentre estic intentant batre un ou per fer una truita a la francesa, ja pot anar pensant a trucar al restaurant del costat de casa per reservar taula per al sopar. Tampoc no em pot dir res quan preparo la bossa per anar al gimnàs perquè en comptes de la tovallola, em puc endur un rotllo de paper higiènic, deixar-me a casa l’ampolla d’aigua i emportar-me un vas de plàstic o posar-me a la butxaca, les claus del cotxe en lloc de les del pis.
 

 Però és quan torno de la meva horeta al gimnàs que penso en els homes primitius, en els caçadors i en la seva presa. La meva és una llauna de cervesa que hauria de ser a la nevera i que sóc incapaç de trobar fins que arriba la meva dona i la troba ràpidament. Davant el seu «és que no veus res» o «no trobaries un elefant a la nevera» li recordo que sóc descendent d’un home del Paleolític i que, per tant, la meva visió és perifèrica, per poder detectar la presencia d’animals. Per això em costa fixar-me en els detalls i en les coses que són més a prop. Crec que tinc més de caçador que de sociòleg. 

*Periodista