Tots parlem la llengua com bonament podem. Uns perquè no han estat mai escolaritzats en català, altres perquè l’han après de grans, i encara uns altres que tenen un fort contacte amb la llengua castellana. Sigui pels motius que sigui, tots cometem errors, calquem estructures d’altres llengües i ens contagiem d’expressions que no són pròpies del català i, de fet, gairebé cada dia fem les 6 errades que us presentem a continuació, us animeu a rectificar-les?
1. DOS QUARTS DE VUIT. Sona el despertador! Riiing! Riiing! Riiing! Mentre ens concedim aquells cinc minuts de fer el ronso pensem que són les «set i mitja». I des d’aquell moment la llengua ja grinyola. El fet que la societat hagi substituït gairebé en massa l’hora catalana per la manera de dir l’hora en castellà va més enllà del fet de fer una incorrecció gramatical. Cada llengua és una manera d’entendre el món i si nosaltres tradicionalment n’hem dit «dos quarts de vuit» és perquè el concepte de temps es veu amb optimisme, mirem endavant, pensem sempre en l’hora que encara ha d’arribar. No és més difícil ni més fàcil, senzillament el rellotge es divideix en tres quarts. Fer un calc del castellà no fa que sigui més còmode, ni ho simplifica, sinó que és una altra manera de dir-ho, menys nostrada, allunyada de la manera genuïna que no fa tants anys era l’única que se sentia pel carrer.
2. TENIR TEMPS. I de tant de ronsejar resulta que se’ns ha fet tard i pensem allò de  «no em dóna temps» d’esmorzar. I ja hem dit la segona espifiada del dia. I és que el temps no es dóna... en català «tenim temps» i si necessitem més estona per fer una cosa, demanarem que ens «deixin més temps» per fer-la.
3. LES POSTRES. La tercera errada arriba a l’hora de dinar. Després del primer i el segon, arriben «les postres», sempre en femení i sempre en plural perquè és un mot invariable. I és que tant si mengem unes maduixes com si escollim un flam, demanarem unes postres. Són pocs els restaurants que tenen la carta amb una secció on diu «postres» i no «postre» igual que són poques les vegades que demanem «el compte» i no «la compta» (forma castellana).
4. EN/HI. Quantes vegades al llarg d’un dia prescindim d’aquests pronoms? Però som conscients que sense pronom no hi ha referent i, per tant, la frase no té sentit. «Aniràs?» si no especifiquem l’on, la frase queda inacabada, no s’entén. No heu notat mai que el vostre interlocutor es queda parat esperant que la pregunta continuï? I davant d’un «Tens?» si no diem què volem que tingui l’altre, és impossible que dedueixi què voleu que posseeixi. EN (expressa objecte) i HI (es refereix a un lloc) sense aquests pronoms les oracions queden coixes.
5. HAVER DE. Continuem el dia i, com sempre, el tenim ple d’obligacions: hem d’anar a comprar, hem d’anar al gimnàs, hem de fer el sopar... Però aquesta perífrasi d’obligació ja fa molts anys que s’ha substituït pel «tenir que». La diferència entre ara i fa un temps és que sabíem que no el podíem escriure, malgrat que oralment se’ns escapés. Avui, però, les noves generacions no són conscients que no poden escriure un «tinc que anar», de fet, fins i tot podem trobar llibres de text que troben acceptable l’opció «tenir de», és a dir una barreja de les perífrasi d’obligació castellana amb la preposició catalana.
6. ON ETS? I acabem el dia situant-nos. Per què ens costa tant utilitzar bé el verb «ser» i el verb «estar»? Simplificant-ho molt, el «ser» expressa permanència i la localització on ens trobem. El verb «estar», en canvi, expressa un estat transitori. És a dir, que podem dir que «l’Elisabet és molt activa però avui està cansada». També podem dir que «ara és a casa i que s’hi estarà fins a les 6»; però és incorrecte dir «on estàs?» i tampoc té sentit preguntar si «està l’Elisabet?» quan el que volem saber és si «hi ha l’Elisabet».
T’has sentit identificat amb algun d’aquests errors?