El cap de Govern va comparèixer dimecres passat en roda de premsa per defensar públicament el seu ministre de Finances, Jordi Cinca. Malauradament, però, a parer de molts, va errar en les formes. En lloc de centrar-se a defensar l’honorabilitat del ministre per la seva vinculació confessa als papers de Panamà, es va dedicar a repartir acusacions a tort i a dret contra tots aquells qui no combreguen amb el discurs, massa cops monolític, de Demòcrates per Andorra.
Per tots és coneguda la perícia d’Antoni Martí, sobretot a l’hora de comptar i recomptar vots. La que no era tan coneguda és la faceta que ens està mostrant durant aquesta segona legislatura, certament difícil, que no és cap altra que la seva intolerància davant les veus discrepants, tot un flac favor als valors democràtics més bàsics. En democràcia la discrepància no només és bona, sinó necessària, i m’atreviria a dir indispensable, per allò d’elaborar i enriquir el discurs.
He d’admetre que, ara per ara, considero innecessària la petició de dimissió del ministre de Finances. Si arribo a aquesta conclusió, però, no és pas per una defensa a ultrança i poc reflexionada de les actuacions de ningú en concret, sinó per pura i simple coherència amb la realitat del país. Només cal recordar com s’ho va fer el sector financer per convertir-se en un dels pilars bàsics de la nostra economia. I si no apareixen més evidències documentals que indiquin el contrari no cal fer dimitir ningú i ens hem de creure al ministre Cinca quan assegura que les seves actuacions han estat sempre correctes i dins la llei.
El PS, però, està en tot el seu dret de demanar la dimissió de qui li sembli oportú. No obstant això, jo coincideixo completament amb les declaracions del secretari general de Liberals d’Andorra, Amadeu Rossell, apel·lant a la consciència del ministre perquè faci allò que cregui més oportú. I quan ho valori, si és que ho fa, que no caigui en el parany del cap de Govern quan assegurava dimecres categòricament que ni cap polític ni cap interlocutor internacional del Govern no li ha trucat ni li trucarà per expressar la seva disconformitat a la vinculació del ministre als papers de Panamà. Que Antoni Martí asseguri amb contundència allò que encara ha de passar és, com a mínim, una imprudència, per no titllar-ho de temeritat en tota regla.
Si justament alguna cosa ens ha de preocupar, i molt, és la imatge que donem com a país. Al cap i a la fi, Cinca representa en bona part la imatge d’Andorra a l’exterior, ja que és el nostre principal interlocutor a l’estranger, juntament amb el ministre Saboya, a l’hora de defensar les negociacions i els esforços d’homologació davant els organismes internacionals. Que el ministre de Finances estigui vinculat als papers de Panamà no és pas un rumor, sinó un fet demostrable. Les explicacions que ha donat fins ara no semblen convèncer gaire una part considerable de la ciutadania. Caldrà veure si ho aconsegueix amb les autoritats internacionals amb qui Andorra ha de negociar.