La primera vegada que em trobí amb el nom de Cheikh Anta Diop fou llegint el professor català Ferran Iniesta l’any 1989, en concret el també seu primer llibre: Antiguo Egipto. La nación negra. A partir d’aquí va anar apareixent diverses voltes: lligat a la universitat a Dakar que duu el seu nom, en referències d’altres autors, com a eminència dels estudis africans en diverses branques… En aquell moment, tenia el projecte d’elaborar la meva tesi doctoral sobre la llengua espanyola a l’interior de Guinea Equatorial. Els meus ulls s’havien quedat fascinats amb les regions continentals del país mentre passejava la vista per llibres de la dècada dels 50 sobre aquell territori. Així, les localitats de Micomeseng i Ebebiyin, frontereres amb Camerun i Gabon, a banda d’altres noms de ressonàncies atraients, com ara Evinayong o Niefang, s’haurien potser convertit en possibles zones d’estudi. Alhora, Nigèria obria les seves portes infinites, i Fernando Sánchez Dragó em parlaria de les seves estades a Nairobi i, un altre cop, Dakar. Evidentment, tots aquells projectes de fer classes a Malabo, passar un estiu a la capital de Kenya, o viure perillosament la nit de Lagos, se n’anaren en orris. Al capdavall, només em queden aquelles mencions inicials, jovenívoles, gairebé adolescents, sobre un estudiós de la ciència, la història i la lingüística africana d’un dels països sobre els quals més havia llegit jo aleshores: Senegal.
 

Aquesta història, però, té diverses zones de penombra: la mateixa història antiga d’Àfrica, la recepció de les investigacions dels especialistes africans en el conjunt dels estudis que es realitzen a Occident, el desconeixement dels personatges que no han estat reconeguts per premis –pel ‘Premi’, hauríem de matisar– o no han rebut ressò ens els mitjans de comunicació, i l’ambivalència de les possibles conseqüències a Europa de les recerques africanes, que se situarien entre el paternalisme i el desdeny (o la hipocresia que desdenya però vol aparentar acceptació…).
 

Cheikh Anta Diop (1923-1986) va ser qui assenyalà un recorregut de la cultura i el pensament a la Mediterrània que trencava amb la clàssica imatge de Grècia en contacte amb pobles asiàtics i desenvolupant la filosofia d’una forma que no s’havia manifestat abans. Ben al contrari, la línia que proposava Diop era una que començava a l’Àfrica negra, brillava a l’Egipte faraònic –nació negra, com ens recordaria Ferran Iniesta dècades més tard–, i passava a Grècia, on també excel·liria amb la preeminència que coneixem. Les conquestes àrabs entrarien en contacte amb el pensament aristotèlic i el portarien de nou a l’Àfrica durant l’Edat Mitjana: a Timbuctu, hom coneixia el Trivium i el Quadrivium, i les matèries del primer encara s’ensenyaven al segle XVII, com es troba atestat per l’escriptor Abderrahman es-Sâdi, natural d’aquell lloc, i autor de Tarikh es-Sudan [Història de Sudan]. D’altra banda, llibres com L’Antiquité Africaine par l’image del mateix Diop, que conegué una edició trilingüe francés-fulani-wòlof, mostren de manera visual la pertinença de l’Egipte antic a la civilització africana.
 

Ara bé, llevat d’alguns departaments, de determinats estudiosos, d’alguns llocs comuns que han entrat amb prou feines dins de la coneixença general, hi ha una ignorància absoluta de què s’estudia o de qui crea i investiga a hores d’ara a Àfrica. En aquest sentit, la tasca de Cheikh Anta Diop fou esplendorosa, amb textos sobre prehistòria, l’ús del ferro a Àfrica, el problema energètic africà, l’existència d’una filosofia africana i la seva contribució al món, a banda de la posada en marxa d’un laboratori de radiocarboni, i de publicacions editades a Dakar els anys 60 sobre la datació a través d’aquest mètode. Diop és un dels grans noms de la cultura africana de tota la història, però la seva procedència el discrimina, el fa innecessari, i, en l’aspecte de la història antiga, incòmode.
 

Un dels llibres que vaig comprar en una de les meves estades a París fou, a la llibreria Présence Africaine, un petit volum a la manera d’un catecisme adreçat als joves. S’hi exposava la vida, l’obra i la importància per al Senegal, per a tot Àfrica, i fins i tot per a tots els pobles negres disseminats al món, de Cheikh Anta Diop. No debades, els afroamericans de diversos països d’Amèrica tenen les seves arrels al continent de Diop, i com em declarà Wole Soyinka, en una entrevista que em concedí el 1998, els afroamericans no deixaven de ser una «Àfrica irredempta». Tanmateix, la realitat és que llevat de Martin Luther King, en menor mesura Malcolm X, entrant en el terreny pròpiament polític Angela Davis o Frantz Fanon, i en el literari l’esmentat Premi Nobel Wole Soyinka o el reconegut francòfon Léopold Sédar Senghor, pocs noms de persones d’arrels africanes li vénen al cap a un europeu de cultura mitjana (els escriptors Chinua Achebe, Ngugi wa Thiong’o i Cyprian Ekwensi es trobarien en un segon pla, més enrere, i no per mancança de qualitat ni d’excel·lència literària); hom pot afegir a aquesta llista els noms d’actors, actrius, models i esportistes, però aquí ja no parlaríem de pensament, és clar. Caldria cercar un cànon intel·lectual on els noms de les grans personalitats, dones i homes, no fossin un 80 % de cultura anglosaxona, i on Àfrica estigués representada com toca…
 

Cheik Anta Diop va obrir diverses vies per a un floriment de la cultura i de la ciència africana. No sé si la principal, però sí una de les més cridaneres, fou la vinculació de l’Egipte faraònic amb els pobles negres. Resseguir aquesta veta ens faria més cultes, i més abraçadors.