Des de la creació de WekiLeaks i les ‘haquejades’ d’Anonimus diria que els ‘secrets’ ja no són tan secrets i les accions de les institucions i governs ja no són ni tan privades ni tan immunes. Ara tenim els papers de Panamà, amb un llistat de noms enorme, que ataca també a les institucions bancàries i financeres mundials així com a la fugida de capitals de molts països i a la conseqüent evasió d’impostos.  
 

Crec que hem de reconèixer que en el nostre petit univers andorrà aquestes qüestions d’evasions de capitals no ens sorprenen gaire. De fet crec que la ‘bomba’ informativa no és el fet de l’evasió d’impostos ni la fugida de capitals que no era cap secret per ningú, sinó que la notícia real radica  en els noms dels evasors, els enormes imports fugits i la complexa enginyeria financera feta servir.  
 

Hem de ser conscients que hi han vàries raons de pes que han mobilitzat els països a reforçar les seves estructures financeres en la recerca dels capitals no declarats. Una d’elles, que crec que no s’ha mencionat, és la necessitat de trobar el finançament de les operacions de l’Estat Islàmic. Per un altre costat està la recerca dels diners necessaris per sostenir les infraestructures dels estats, que un cop passada la crisi financera del 2008, han hagut que patir polítiques d’austeritat dures i sovint mal gestionades.  
 

L’OCDE, és un dels organismes internacionals encarregat de dissenyar i executar les accions necessàries per fer sortir tots aquests diners. L’any 2014 l’OCDE va registrar que els països de la UE havien recuperat per les arques públiques 40 mil milions d’euros. Això gràcies a la pressió generada sobre els ‘paradisos fiscals’ com Suïssa, Andorra i Panamà, per comprometre’s a fer les modificacions necessàries per a l’aixecament del secret bancari abans del 2018, així com les amnisties fiscals que van fer països com Espanya.  Pot ser val la pena dir que precisament Panamà no s’havia mostrat gaire favorable a les mesures demanades per l’OCDE fins a la data, però tinc la sensació que ara començarà a fer alguna cosa més que  gestos de bona voluntat. També és cert que pot ser 40 mil milions d’euros no són gaires diners comparats amb els bilions que dimarts passat comentaven els periodistes francesos que s’havien mogut gràcies a bancs luxemburguesos i suïssos, això sí, amb suport dels britànics. La veritat és que em vaig alegrar del fet que, per un cop, algú comences a parlar dels altres i no d’Andorra, encara que em va durar poc, ja que el nostre ministre de finances ja es va ocupar de què tornéssim a sortir als titulars abans d’hora. 
 

Penso però, que el tema dels papers de Panamà ens hauria de portar també cap a altres debats dins la recerca dels diners. I és que les mesures impositives de molts països s’estan tornant insuportables i sovint injustes per moltes empreses i ciutadans que veuen que els seus governs són incapaços de gestionar eficientment els béns públics. La recerca de l’homologació fiscal europea serà insuficient si no es considera a la baixa i no va acompanyada de mesures de desburocratizació i recerca de l’eficiència de les estructures polítiques. Vaja, que de papers de Panamà en tenim per dies.