Bertin Osborne a la televisió, Rajoy al Congrés dels Diputats, Belén Esteban a les llibreries i l’esperit de Juanito en el més enllà. Decididament alguna cosa no va bé a l’Estat espanyol. Potser per això els centres d’atenció telefònica de grans companyies estan en països llunyans, amb la qual cosa una trucada per fer una reclamació es converteix en un autèntic via crucis.
 

Primera estació una ciutat, suposadament, del Marroc. M’atén Adbel Mu’Jib, un nom absolutament adient per estar en un call center perquè vol dir «servent del que respon». Un parell de cursets de cap de setmana a l’Instituto Cervantes de Tànger li servien per llegir el que tenia escrit en un paper activant el random. Li era igual el que jo li deia. Ell contestava el que li tocava segons la xuleta. Sis microictus i dos lexatins després em passen a la segona estació del Via Crucis: l’univers Madeleines, Gladys i Adelitas. Accent de ‘culebron’ mexicà i una veu barreja de professora de ioga i de senyora que canta els números en un bingo de Punta Cana. 
 

Tampoc no vaig aclarir res a banda de fer l’audició completa i en bucle de Per a Elisa de Beethoven. Per sort no em van demanar el certificat de baptisme, el carnet de manipulador d’aliments ni el de client del Mercadona. Acabes tenint una sensació d’impotència quan has de reclamar el que és teu o que t’han tret de manera injusta, amb alevosia, premeditació i en ple dia.
 

És el cas del Servei d’Impostos per a no Residents de França ubicat a la població de Noisy-le-Grand. Li van cobrar a un funcionari que viu i treballa a Andorra el doble del que li tocava pagar. Això va ser el mes de desembre del 2015. Després de centenars de correus electrònics, de desenes de cartes, i de multitud de trucades encara no ha recuperat els seus diners. Les respostes que li han donat a alguns dels seus correus electrònics semblen tautologies de Rajoy i d’altres són autèntiques mostres de les arts del toreig. Ha passat per l’Ambaixada de França a Andorra, per la de França a Espanya per arribar a una mena de conciliador i sense cap solució. Li han dit que el 12 de febrer li van enviar una carta amb un xec postal que encara no ha arribat. 
 

Al·leguen que potser no tenen la seva adreça de correu correcta quan curiosament des de fa més de vint anys rep, puntualment, a la bústia de casa seva totes les declaracions d’impostos. El més senzill, però, hauria estat que li haguessin ingressat els diners del compte que li van treure ja que disposen del número. Tampoc no serveix de res trucar-los per telèfon. Per treballar allà potser han hagut d’estudiar en una escola d’economia però devia ser la del marquès d’E-sade. 
 

Així que entre Espanya i França anem ben servits. Estic començant a fer-ne una fixació com Félix de Azúa amb Ada Colau perquè per enfrontar-se a les seves burocràcies cal tenir capacitat d’acrobàcia, de concentració i d’equilibri, complir tots els requisits d’un atleta d’elit, renunciar al temps lliure, a la vida social i a la familiar perquè la DDT (Depressió Diumenge Tarda) no sigui perpètua. Tot perquè has estat víctima d’un error i que en comptes de l’afectat acabes sent tractat gairebé com un delinqüent, gènere que a França ha donat noms com els dels germans Hornec, Ahmed Otmane o ‘Manu’ Dahan i a Espanya són recordats els del ‘Lute’, ‘El Vaquilla’ o ‘El Torete’. 
 

La incompetència està a l’ordre del dia i en tots els àmbits. A Estats Units, el poderós FBI, amb 35.000 treballadors i 6.000 milions d’euros de pressupost ha tardat mesos a poder accedir a l’iPhone d’un terrorista. Però, per acabar-ho d’adobar, la mateixa víctima del sistema impositiu francès va anar a informar-se al Departament de Tributs del Govern d’Andorra, a la baixada del Molí d’Andorra la Vella, sobre com quedava, a partir d’ara la seva situació fiscal amb el conveni per evitar la doble imposició entre el nostre país i França. 
 

Tres hores i un valium després, li van respondre que encara no ho tenien clar i que no sabien com acabaria el tema; o sigui com en aquelles cadenes de televisió espanyoles quan diuen allò de «continuïn atents a la pantalla que tornem en cinc minuts». No m’estranya que la gent desesperada acudeixi a curanders nigerians, al tarot i augmenti l’afluència a misses ja sigui catòliques o protestants. 
 

Per aquest motiu, vaig anar el mes passat a l’església catòlica de Saint-Jérôme a Tolosa, molt a prop de la plaça del Capitol. Al principi, em va fer il·lusió perquè em pensava que era una missa en llatí. Però no. Era en francès. El que passa és que el capellà venia d’algun país llunyà i se’m va fer difícil d’entendre’l com els operadors dels call centers o els funcionaris del Servei d’Impostos. 

*Periodista