L’experiència interior no coneix la història ni sap geografia. Fins i tot, quan l’individu travessa en el temps un d’aquests fenòmens, ni tan sols l’identifica com allò que molts anys després rebrà aqueixa denominació concreta. Acostumem a delimitar les experiències interiors com una mena de ‘proves’ que en teoria ens obren cap a savieses externes a la racionalitat. Aquestes experiències no són necessàriament cercades: mitjançant la meditació contínua, o treballant en països pobres, o en un sobtat ‘encontre amb Jesucrist’, les persones experimenten una sotragada, un capgirament de llurs certeses, una lluentor que els marca amb força, si més no durant una època… Són experiències de les quals se segueix, en teoria, un canvi immediat.
 

Ara bé, hi ha una altra mena de vivències internes que en el moment d’experimentar-les no causen cap efecte en nosaltres –o almenys això creiem… Potser no resulten tan clares o definitòries com les altres, o tal volta no sabem contextualitzar-les i batejar-les amb precisió, i per això no actuen de manera fulminant, sinó com a passaport per al futur. Són més estranyes que aquelles que adés esmentí i no les busquem a propòsit, és a dir, no ens situem a l’abast de l’experiència, com en certa mesura sí que ocorre meditant o pregant. D’altra banda, potser ens succeeixen quan som més a prop de la infància que de l’adolescència, i la societat no ha finit encara el seu procés de buidatge i emmotllament sobre nosaltres. Aleshores, seiem una tarda, agafem un còmic, una novel·la o una barreja de tots dos, i sense adonar-nos-en hom diposita una semença en el nostre interior que ningú no sap quan haurà de fer-se planta. Tots en tenim l’experiència: al cap d’algunes dècades, quelcom engegarà el mecanisme que ens retrotraurà a aquell instant primigeni quan devoràvem literatura i ens forjàvem els somnis més ignots i alhora impossibles.
 

Us contaré una d’aquelles experiències interiors que sembla pertanyent a l’eternitat perquè sóc incapaç de datar-la i també de localitzar-la. En la llegenda o no, vull veure’m vora la xemeneia, amb el foc encès, un crepuscle o vesprada de Pasqua, sol però amb la família no massa lluny, a la mateixa casa. Tinc entre les meves mans no pas un gruixut llibre, sinó un còmic finet d’una sèrie que feia versions de famoses novel·les de la literatura universal: James Fenimore Cooper, Charles Dickens, Henryk Sienkiewicz, H. Rider Haggard… entre molts altres. En recordo L’últim dels mohicans, Història de dues ciutats, Quo vadis?, Les mines del rei Salomó, i, és clar, Ella… una exòtica, bellíssima i estranya femme fatale creada per aqueix últim escriptor britànic: H. Rider Haggard (1856-1925), que subtitulà el seu llibre Una història d’aventures.
 

La novel·la Ella ha estat reeditada en anglès nombroses vegades, traduïda i publicada en diversos països i dècades, i duta al cinema amb estètiques diferents; així mateix, se n’han fet versions en còmic… A més a més, tingué seqüeles, com ara Ayesha, Ella i Allan, i La filla de la saviesa. Què rememoro jo d’Ella? L’esperit de l’aventura des de la comoditat d’una butaca al meu poble, la imaginació d’una dona espectacular i ambigua, el terratrèmol anímic i cultural que desencadena en la narració, i, com no podia ser d’una altra forma, el lligam amb l’Egipte antic… Ella està ambientada a l’Àfrica abans dita negra, perquè així Ella, la reina blanca d’aquell poble Amahagger, ressalta més. Tanmateix, el secret de la monarca és la immortalitat, i en aqueixa llarga història de la seva vida, s’ha vist acompanyada per personatges que ens resulten símbols de les grans cultures i el vincle amb l’època en què fou escrita la novel·la. Així, el matrimoni del grec Kallikrates i d’Amenartas, sacerdotessa d’Isis, que han viscut al llarg dels darrers dos mil anys i que podrien simbolitzar, al bell mig de l’Àfrica, entre pobles tan distints i en un segle tan diferent, l’ensulsiada de llurs respectives cultures; no debades, en serien els últims representants, tot i que amb una genealogia que no es perd.
 

Ella seria, doncs, des de l’Anglaterra victoriana, un altre dels límits de l’Egipte antic, quan no n’hi ha ja, d’Egipte, i només romanen en peu les ruïnes d’una ciutat, Kôr, anterior a la civilització egípcia i que fou lluminosa. El bo i millor de tot plegat és que H. Rider Haggard, amb una concepció, diguem-ne, esbiaixada de les cultures africanes i del paper dels britànics al món, poc o res hauria sentit del que algunes investigacions –no per això menys contestades– han anat traient des de la foscor de la història. Egipte i l’Àfrica negra? Una civilització anterior? Són preguntes que van més enllà de l’argument d’aventures d’una novel·la d’adolescència.