Manipulant la llengua ens exposem a perdre el control sobre allò que ens fa humans i que ens dóna l’esperança que, algun dia, siguem tots efectivament iguals.
Carme Junyent

Quan ja començàvem a estar tips de discursos farragosos, atapeïts de senyors i senyores, companys i companyes amb el pretext que tots ens hi hem de sentir reflectits; resulta que certs grups que, diuen, defensen ideologies feministes van decidir parlar sempre en femení. En principi, semblava únicament una manera de transgredir el sistema per reivindicar una manera de pensar, però el súmmum ha arribat amb la invenció del terme donanatge, una versió lliure de dir homenatge. La grandesa de la llengua és que és molt elàstica, podem jugar-hi utilitzant múltiples recursos, podem dir tot el que pensem, sentim i imaginem, perquè evoluciona sempre, constantment, però ho fa a través d’unes regles pròpies. Per tant, qui som nosaltres per manipular-ne el desenvolupament?
Comencem per aclarir els conceptes. El català té flexió de gènere, és a dir, que els substantius, adjectius, articles i pronoms varien en funció de si són masculins o femenins, els dos únics gèneres que tenim avui, ja que en el pas del llatí al català vam perdre el gènere neutre.
És important distingir entre gènere i sexe. El gènere és una classe establerta de manera convencional, lingüísticament parlant és la categoria gramatical d’una llengua que dóna lloc a la manera de distribuir els substantius. Per això diem que el sucre és de gènere masculí i la sal és de gènere femení. Per la seva banda, el sexe es relaciona amb la classificació dels éssers vius, que en funció dels seus trets (bioquímics, fisiològics i orgànics) poden ser mascles o femelles. En català la categoria no marcada és la masculina, de manera que quan una frase inclou persones dels dos sexes, les formes que corresponen al gènere masculí s’utilitzen amb un valor genèric. Com molt bé explica la lingüista Carme Junyent, n’hauríem pogut dir gènere A i gènere B, però tradicionalment s’ha anomenat masculí i femení, cosa que ha donat lloc a confusions.
De fet, venim d’una societat tradicionalment androcèntrica i fins no fa gaires anys si buscàvem al diccionari el mot alcaldessa la primera accepció que hi vèiem deia «muller de l’alcalde», sense preveure la possibilitat que fos una dona al capdavant d’un consistori. Encara avui podem trobar usos sexistes que menystenen les dones o un dels dos sexes i és evident que la llengua ha de reflectir la igualtat que volem assolir, però no per això hem de manipular. I és que en nom de la igualtat hem vist com es posaven de moda conceptes antitètics com discriminació positiva; s’han anat carregant els textos de desdoblaments; i, com ja hem mencionat, fins s’han inventat nous termes, el ridícul donanatge, si continuem per aquest camí es canviarà tothom per totdon i humanitat per donanitat.
I sí, és veritat que quan érem petits ens deien que el femení es formava afegint una a al masculí, de la mateixa manera que el plural es formava afegint-hi la terminació es. Però també vèiem de seguida que mare (una de les primeres paraules que aprenen els nens) ja no complia la regla; ni tampoc merla, que en aquest cas el masculí merlot es forma a partir del femení. A més, en desdoblar gèneres de vegades trobem sorpreses: no és el mateix un minyó que una minyona, un fresc que una fresca,  un pilot que una pilota o un bandoler que una bandolera.
El patriarcat no es combat a partir de la llengua i menys si es cometen errades per falta de coneixement filològic. Podem defensar la igualtat de moltes maneres, però no oblidem que la llengua és la nostra manera d’entendre i de veure el món, si volem canviar la nostra societat, hem de començar per fets i després... ja vindran les paraules!