Una entrevista realitzada a un acadèmic de la llengua castellana ha desfermat una certa polèmica a les xarxes socials. El titular escollit, i en gran part motiu de la discòrdia,  sostenia que l’actual alcaldessa de Barcelona hauria d’estar servint en una parada de peix, enlloc de exercint el càrrec pel qual havia estat escollida. Si els meus coneixements lingüístics no em traeixen, el verb servir hauria de ser el principal objectiu d’un peixater, d’un alcalde però també d’un acadèmic. Crec que a l’hora d’escollir-los la funció d’aquests darrers és vetllar pel bon us de la llengua i, per tant, servir a tots els parlants de la mateixa.
 

La feina d’alcalde i la d’acadèmic gaudeixen de molt més prestigi que no pas la de peixater. Certament son més escassos. En el món hi ha molts més peixaters que alcaldes i acadèmics. Bé, potser no a tot arreu. Conec pobles amb alcalde i sense peixater i on, sens dubte, és molt difícil que hi vagi a raure un acadèmic. Com que n’hi ha molts més, sembla lògic pensar que es tracta d’una feina de més bon fer i que resulta molt més accessible per a la majoria.  Així, per arribar a ser alcalde, cal que t’hagin escollit els teus conciutadans en unes eleccions i abans, si et presentes en una gran ciutat, el partit en el que milites. Lògicament, per ser acadèmic també cal ser escollit però també cal haver acreditar molts estudis i també gaudir de molts contactes. El servei que se’ls hi suposa  és el de vetllar perquè la llengua s’utilitzi com cal i aquesta no és una feina menor.
 

Existeixen països, tal i com afirma aquest acadèmic en la polèmica entrevista, amb una gran tradició cultural com ara el Regne Unit, on els governs intervenen poc en la cultura. Curiosament encara és hora que es creï una acadèmia de la llengua anglesa. I no sembla pas que els vagi malament. Sigui pel nombre de parlants o pel seu específic en el món de l’economia, gairebé a tot arreu pots trobar algú que parli en anglès. Per altra banda i  potser perquè no es troba encotillat per una acadèmia,  manté  una gran capacitat per crear termes nous,  fet que el converteix en una de les llengües amb més vitalitat i amb més capacitat d’exportar termes a d’altres llengües que, tot i disposar d’ acadèmies, se les veuen i se les desitgen per lluitar-hi en contra. –Els primers exemples que em vénen al cap són selfie, friqui o serendipia,  però en qualsevol diari o revista  en trobaríem  molts d’altres–.  
 

Certament l’exemple de l’anglès, entre d’altres, em porta a pensar que qualsevol societat pot sobreviure, prou bé, sense necessitat d’acadèmies i per tant, tot i el prestigi que pugui atorgar un càrrec d’aquestes característiques, prescindint d’acadèmics. Ara bé, sobreviuria la nostra societat sense peixaters? Si el lector és vegetarià estricte o hagués nascut en els Pirineus de fa cent anys, potser ens diria que sí. Però i la resta?