Els límits d’Egipte
En la infantesa, Egipte és un bloc monolític. L’antic, em refereixo. Hi ha una ombra que cobreix les demarcacions establertes pels acadèmics, i no arribem a copsar on acaba, per exemple, l’època de l’èxode del poble jueu i dels Déu Manaments al Sinaí, i quan comença la de Ben-Hur... I si ampliem el nostre marc de referència, fins i tot l’ensulsiada de l’imperi de Roma s’hauria esdevingut en aquest ampli ventall de dates. Tanmateix, vora dos mil·lennis ens contemplen des de la suposada fugida de Moisès a la recerca de la terra promesa, fins a l’any de la caiguda de la Ciutat Eterna i la deposició del seu últim emperador, Ròmul August, el tristament cèlebre 476. Per davant i per darrere, Egipte s’estenia: aplega fins a nosaltres l’actual república de majoria musulmana, que no és el nostre Egipte; i també els primers faraons, que es confonen amb divinitats davallades a la terra per governar-la. Ni uns ni uns altres, però, no són l’Egipte que començàrem a estimar quan la infància donava pas a una adolescència de somnis difusos. Fem servir etiquetes, les estenem a moments distints sense respectar el que deuria constituir una comprensió més o menys clara dels períodes històrics, i els entreteniments de masses, com ara el cinema, s’encarreguen de difuminar qualsevol línia que distingís de què parlem quan parlem del que parlem.
En tractar d’Egipte, referit sobretot el de l’Antiguitat, hi ha cinc zones on planeja una mena de descontrol per a l’adolescent que sent l’atracció atàvica dels orígens i la romàntica de la fi de les coses. Quan perdem peu en la documentació, i en el punt on les tradicions religioses no abasten, es configura una àrea difuminada que per la manca de coneixements i per l’absència de fonts no aprofità per a epopeies (o no ens han perviscut), ni per a novel·les famoses, ni per a superproduccions cinematogràfiques. Tanmateix, la seva permeabilitat per a la ficció, igual com el fet d’imaginar-nos com va gestar-se una de les civilitzacions més fascinants del planeta, i com va desaparèixer després d’un esplendor en molts aspectes encara inexplicable, possibiliten tornar a aquelles dècades de precarietat o desconeixença.
Tutankamon, el faraó més popular per motius extrínsecs al seu govern, pertany a la dinastia XVIII d’Egipte, i va regnar, dalt o baix, entre el 1336 i el 1327 a. C., és a dir, cap a la meitat de l’Egipte faraònic. Què s’amagava darrere d’ell? Dos mil anys de dinasties, de configuració i transformació d’un país, de la seva religió, les seves arts, la seva literatura... I així, lliscant cap arrere, ens situem en l’instant en què sorgeix Narmer (també conegut amb el nom de Menes), primer faraó de la dinastia I. El coneixem tant per materials de l’època com per historiadors grecs i del primitiu cristianisme. El seu regnat, per al qual els investigadors han donat diverses dates, s’estengué al voltant de l’any 3000 a. C. Narmer assenyala l’inici de l’Egipte dinàstic. Però, i abans? Abans, una sèrie de reis amb els quals ens endinsem en indrets nebulosos; per exemple, el rei Escorpí –l’immediatament anterior a les dinasties– pertanyent a la denominada cultura Naqada, que sol dividir-se en tres períodes, en l’últim dels quals apareixeria l’escriptura, i el primer de tots ens col·loca en un moment tan endarrerit com l’any 4400 a. C. El vertigen...
En la història no hi ha trencaments, i tot és una fusió i difusió, un esmorteïment de fets que encara són presents –o fins i tot reviscolen– quan d’altres brillen llunyans en l’horitzó. Perquè llevat d’esdeveniments traumàtics –una guerra destructiva, una dictadura llarga i brutal, la invasió i ocupació d’un territori...– rarament els individus perceben que s’està produint una veritable transformació. Tot comporta una transmutació de les formes de vida, gairebé sempre inadvertida per a les persones l’existència de les quals transcorre en segles que després seran assenyalats com de canvi. I això si els límits no se superposen...
Entre el rei Escorpí i Narmer, hi ha un buit –com en la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga de Zenó d’Elea– que no existeix. Tal volta fins i tot en Narmer hi ha un buit cronològic impossible de tenir lloc. Els dos primers monarques són els qui marquen la fi de l’Egipte predinàstic i l’inici del dinàstic, que durarà –amb daltabaixos– fins a poques dècades abans de l’era cristiana. Ara bé, del segon, Narmer, hom n’ha dit que podria ser l’últim rei de l’Egipte prefaraònic i alhora el primer faraó. Hi trobaríem, en la seva persona, dues entitats plegades, però amb la necessitat d’establir un límit arbitrari. Narmer rei d’Egipte mai no seria el primer faraó, igual com Aquil·les no aconseguiria mai la tortuga, però la realitat ens diu que fou totes dues coses a l’encop.
Malgrat tot, ni Narmer ni el rei Escorpí –al qual, en teoria, volia assemblar-se el primer faraó– ens submergeixen en els pantans de la història, tot i que sí en terrenys que a Europa pertanyen al Neolític àgraf, i molts segles que duraria encara la nostra absència d’escriptura. Ens aboquen, això sí, cap al sud de l’Egipte conegut, i cap als pobles que en diem de l’Àfrica negra i les fonts del Nil...
En tractar d’Egipte, referit sobretot el de l’Antiguitat, hi ha cinc zones on planeja una mena de descontrol per a l’adolescent que sent l’atracció atàvica dels orígens i la romàntica de la fi de les coses. Quan perdem peu en la documentació, i en el punt on les tradicions religioses no abasten, es configura una àrea difuminada que per la manca de coneixements i per l’absència de fonts no aprofità per a epopeies (o no ens han perviscut), ni per a novel·les famoses, ni per a superproduccions cinematogràfiques. Tanmateix, la seva permeabilitat per a la ficció, igual com el fet d’imaginar-nos com va gestar-se una de les civilitzacions més fascinants del planeta, i com va desaparèixer després d’un esplendor en molts aspectes encara inexplicable, possibiliten tornar a aquelles dècades de precarietat o desconeixença.
Tutankamon, el faraó més popular per motius extrínsecs al seu govern, pertany a la dinastia XVIII d’Egipte, i va regnar, dalt o baix, entre el 1336 i el 1327 a. C., és a dir, cap a la meitat de l’Egipte faraònic. Què s’amagava darrere d’ell? Dos mil anys de dinasties, de configuració i transformació d’un país, de la seva religió, les seves arts, la seva literatura... I així, lliscant cap arrere, ens situem en l’instant en què sorgeix Narmer (també conegut amb el nom de Menes), primer faraó de la dinastia I. El coneixem tant per materials de l’època com per historiadors grecs i del primitiu cristianisme. El seu regnat, per al qual els investigadors han donat diverses dates, s’estengué al voltant de l’any 3000 a. C. Narmer assenyala l’inici de l’Egipte dinàstic. Però, i abans? Abans, una sèrie de reis amb els quals ens endinsem en indrets nebulosos; per exemple, el rei Escorpí –l’immediatament anterior a les dinasties– pertanyent a la denominada cultura Naqada, que sol dividir-se en tres períodes, en l’últim dels quals apareixeria l’escriptura, i el primer de tots ens col·loca en un moment tan endarrerit com l’any 4400 a. C. El vertigen...
En la història no hi ha trencaments, i tot és una fusió i difusió, un esmorteïment de fets que encara són presents –o fins i tot reviscolen– quan d’altres brillen llunyans en l’horitzó. Perquè llevat d’esdeveniments traumàtics –una guerra destructiva, una dictadura llarga i brutal, la invasió i ocupació d’un territori...– rarament els individus perceben que s’està produint una veritable transformació. Tot comporta una transmutació de les formes de vida, gairebé sempre inadvertida per a les persones l’existència de les quals transcorre en segles que després seran assenyalats com de canvi. I això si els límits no se superposen...
Entre el rei Escorpí i Narmer, hi ha un buit –com en la paradoxa d’Aquil·les i la tortuga de Zenó d’Elea– que no existeix. Tal volta fins i tot en Narmer hi ha un buit cronològic impossible de tenir lloc. Els dos primers monarques són els qui marquen la fi de l’Egipte predinàstic i l’inici del dinàstic, que durarà –amb daltabaixos– fins a poques dècades abans de l’era cristiana. Ara bé, del segon, Narmer, hom n’ha dit que podria ser l’últim rei de l’Egipte prefaraònic i alhora el primer faraó. Hi trobaríem, en la seva persona, dues entitats plegades, però amb la necessitat d’establir un límit arbitrari. Narmer rei d’Egipte mai no seria el primer faraó, igual com Aquil·les no aconseguiria mai la tortuga, però la realitat ens diu que fou totes dues coses a l’encop.
Malgrat tot, ni Narmer ni el rei Escorpí –al qual, en teoria, volia assemblar-se el primer faraó– ens submergeixen en els pantans de la història, tot i que sí en terrenys que a Europa pertanyen al Neolític àgraf, i molts segles que duraria encara la nostra absència d’escriptura. Ens aboquen, això sí, cap al sud de l’Egipte conegut, i cap als pobles que en diem de l’Àfrica negra i les fonts del Nil...