Vestida totalment de negre i visiblement afectada, la doctora Rosa Maria Bruni atenia una trucada de telèfon i revisava alguns detalls a la seva tablet minuts abans del començament del judici. Una vista oral que, per fi, es va poder celebrar, gairebé cinc anys després dels fets principals. Cridava l’atenció el canvi físic i el cert deteriorament de la doctora, a ben segur, producte del patiment acumulat en aquests darrers cinc anys. Les frases pronunciades i el to emprat davant el Tribunal deixava palès el seu estat, trist i amb la mirada perduda. En la seva exposició dels fets, la doctora Bruni es referia a un succés «evident i on sobren les paraules» i manifestava haver estat «separada de la meva filla per força», i haver experimentat la sensació de passar «90 dies a una cel·la». Una situació, va apuntar la metgessa, «molt difícil de gestionar emocionalment». En un punt de la seva exposició, la doctora va rebre el ferm retret del president del Tribunal, Josep Maria Pijuan, qui, certament molest, va apuntar que «no justifico el segrest, però aquí cadascú ha actuat com li ha convingut i, en el seu dia, vostè també va segrestar la seva filla. És un problema dels dos i que mai han resolt. Ella és l’única víctima». I aquest és, sense dubte, l’autèntic quid la qüestió. La Luna, amb 14 anys , s’ha vist abocada, per la lluita sense pietat d’uns pares, a viure durant un temps –fins que va patir el mediàtic segrest– en un centre d’acolliment, La Gavernera, on resideixen nens que, per un motiu o un altre, no poden gaudir de la protecció familiar. Ella, efectivament, és la principal víctima d’aquestes discussions parentals, és en ella on s’han de centrar els esforços, ja que el seu benestar ha de ser capital. Sempre. Això mai es pot oblidar. El proper 27 d’abril, el mateix dia que es coneixerà la sentència, hi ha fixada una vista a Berlín on la menor podrà explicar les seves sensacions. Al menys, en part. Aquesta vista està programada per poder regular el règim de visites –la doctora Bruni pot mantenir un contacte cada dues setmanes i acostuma a comunicar-se via skype amb la seva filla, per aconseguir definir la qüestió de la guarda custòdia i per tal, i el que sembla un dels fets més importants, que la Luna decideixi amb quins dels dos progenitors vol quedar-se. Que sigui el que la menor, lliurement, decideixi. Sense pressions ni coaccions i, sobretot, que ho pugui fer allunyada d’aquesta batalla judicial a la que, malauradament, s’ha vist abocada de ple per les accions dels seus pares.