El TDAH (dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat), donada la seva prevalença, és un de les síndromes que més afecten el rendiment escolar, ja que produeix alteracions en funcions cognitives necessàries perquè el nen sigui capaç d’adaptar-se amb normalitat a l’entorn escolar i pugui adquirir els coneixements acadèmics adequats. Així mateix, el TDAH tendeix a pertorbar la dinàmica social i familiar dels afectats. Per això, els nens que el pateixen tenen moltes dificultats per controlar la seva conducta.
 

Encara que un dels símptomes més destacats del TDAH, des del punt de vista cognitiu, és el dèficit en l’atenció sostinguda, és a dir, el fet de poder arribar a mantenir l’atenció fixa en qualsevol tasca educativa, altres símptomes importants són la hiperactivitat –es mou de forma inadequada i en excés, sol parlar massa i molt ràpid–; la impulsivitat –actua sense pensar, interromp, li costa esperar el seu torn– i la falta d’atenció general –es distreu fàcilment, no es concentra, no acaba les seves tasques, perd o oblida els objectes necessaris per a les seves activitats. A més, aquests nens es distreuen amb molta facilitat per estímuls irrellevants i són bastant descuidats en les activitats diàries.

Si bé, és cert que els fàrmacs són una part essencial del tractament del TDAH, actualment existeix una certa controvèrsia sobre el diagnòstic del TDAH, la sobre medicació en els nens i la possibilitat que aquesta medicació amb estimulants pugui facilitar l’abús de substàncies en edats més tardanes.
 

Avui dia, sabem que les primeres manifestacions clíniques d’aquesta síndrome, les podem trobar en les primeres etapes de vida del nen. Des de molt petits podem observar, a més dels símptomes abans esmentats, una forta intolerància a la frustració, que s’accentua pel fet de no ser capaços d’acceptar un ‘no’ per resposta, ni suportar de bon tarannà i esportivament perdre o equivocar-se. Totes aquestes alteracions fan que arribin a tenir una incapacitat per integrar-se adequadament al procés d’ensenyament –aprenentatge; i que puguin mantenir amb facilitat llaços socials i afectius. I si parlem del cas dels adults, conservar una feina. Per això, el tractament en nens amb TDAH no ha de basar-se només a tractar els símptomes, sinó que ha d’anar dirigit a intervenir en la dinàmica familiar alterada, amb l’objecte de modificar les relacions del nen amb els seus pares, ja que molts dels casos d’hiperactivitat adulta són la conseqüència d’un TDAH infantil no diagnosticat ni tractat que causa molts problemes en la vida quotidiana i el rendiment laboral de les persones afectades.