La divisió territorial i administrativa és una base d’organització política lligada a les bases socials humanes més antigues. Andorra en té sis parròquies constituïdes com a estructura de poder intern formal, com a mínim, des de l’any 1419 quan es creà el Consell de la Terra, encara que, de ben cert, ja existien amb anterioritat. L’any 1978 es va afegir Escaldes-Engordany passant a ser la setena parròquia. Així doncs, les parròquies eren la base de les decisions pel conjunt del territori i la seva importància es va voler mantenir, amb molta discussió, a la Constitució l’any 1993. 
 

El debat de l’obertura i la modernitat ja van estar presents en aquell moment i van donar pas a un sistema electoral que transformava el Consell General en dues cambres dins d’una sola: la meitat dels consellers en base proporcional i triats d’una llista única per a tot el territori i l’altra meitat  triats per parròquies mantenint la representació territorial històrica dins el nou model. Aquesta arquitectura dels constitucionalistes del moment, modelada per la pressió del territori i de la cultura política heretada, va ser  i sense dubtes ho és encara el que els anglesos definirien en política com una mostra de ‘checks and balances’: equilibris estructurals que permeten mantenir el control intern de les relacions de poders, equilibris executats pels usos i costums de cada lloc i que en el nostre cas han exercit sovint les parròquies. Un estira-i- arronsa que pot ser molest però que obliga a uns i als altres a mantenir el diàleg i a prendre decisions de forma conjunta. 
 

A on vull arribar amb aquest breu i –em disculpareu–  poc rigorós resum històric? Vull parlar de model de país, un model d’equilibris de poder que sembla que ara es vulgui qüestionar passant de puntetes i sense fer soroll modificant l’autonomia i capacitat de gestió dels Comuns. Es vol plantejar un model centralitzador que pretén transformar els Comuns en ajuntaments dotant al Govern d’una autoritat que no té i que de fet ningú a les urnes el va legitimar a fer-ho. Espremen la idea del control pressupostari congelant les transferències com si fossin culpables del descontrol de la despesa pública reduint la seva capacitat econòmica, obligant-los a fer un esforç que el mateix Govern no pensa fer tal com mostra la seva planificació pressupostaria. Se’ns vol presentar un model legislatiu per dotar al Govern d’una autoritat territorial que no li pertany i que  de fet és l’origen dels comuns i  el que més ajuda a mantenir  l’equilibri de poder entre institucions.
 

Es parla d’un nou model de país, europeista, modern i obert  que generi molta economia però no expliquen que ho volen fer sobre una estructura centralitzadora que debiliti la capacitat de gestió territorial  i un model presidencialista que pretén anul·lar la capacitat de control del Consell General. Un model que queda molt lluny de les bases constitucionals i que no han presentat obertament a ningú  sinó que ens ho estan imposant de forma sigil·losa i sobre un discurs populista repetint contínuament que tot el que fan és per una Andorra moderna i oberta al món com si una cosa anés lligada a l’altre. El creixement econòmic no depèn d’un sistema de govern centralitzador ni tampoc d’un més federalista, ni la modernitat ni l’obertura depenen d’un govern presidencialista o d’un parlamentarista sinó que depèn d’una bona gestió, d’uns bons acords amb Europa, d’una modernitat adaptada a la realitat del país, d’una despesa assumible  així com de la capacitat de generar seguretat jurídica per a tots. Jo també vull una Andorra moderna però basada en els equilibris que la història ens ha donat i que precisament estan per evitar absolutismes il·legítims.