Després de l’acceptació del decret de la Nova Reforma per part del Copríncep francès i dels conflictes interns,  que sorgiran tot seguit per la voluntat de transformació del país que volen els andorrans, França començarà a prendre’s un major i particular interès respecte a Andorra i el seu desenvolupament i progrés, especialment a la vista de les pretensions del Copríncep episcopal així com d’Espanya. Charles Romeu hi participarà decisivament i contribuirà a canalitzar i resoldre les tensions d’una Andorra que es troba en una forta crisi econòmica i també institucional on el Consell General buscarà més protagonisme i el reconeixement i defensa del poble andorrà, i on els dos Coprínceps hauran de trobar l’equilibri i compartir la sobirania andorrana, més enllà de la imposició d’un sobre l’altre. (López-Peruga, 1994).

El 1881 el ministeri de Treballs Públics francès concedeix una subvenció per a fer una carretera entre França i Andorra.

El 1882 es creà el càrrec de Delegat Permanent francès i es lliga la funció al sots-Prefecte de Prada, que passarà al Prefecte dels Pirineus-Orientals, a Perpinyà el 1884. Després de molts segles d’administració dels temes andorrans per part del Copríncep francès des de la prefectura de l’Arieja a Foix. Aquest any França instal·larà telègrafs, sense l’acord dels andorrans, que seran destruïts tot seguit.

El 1887 és nomenà Charles Romeu Veguer francès.

El 1888 es va crear el Tribunal Superior d’Andorra a Perpinyà, amb la funció de jutjar les causes civils en últim recurs.

El 1889 un camí unirà Soldeu al Pas de la Casa. Andorra participarà a l’Exposició Universal de Paris.

El 1890 es concedí anualment una beca a dues noies andorranes per cursar estudis per a mestres a   França similarment a com es feia pels nois des del 1862. 

El 1892  Charles Romeu ajudava, de la seva butxaca, a ‘indigents’ andorrans per poder arribar a Andorra (Lacueva, 2016).

El 1895 es creà una comissió per estudiar el projecte d’una carretera cap a França. Durant tots aquests anys es produiran moltes tensions amb els Coprínceps a rel de les concessions fetes pel Consell General a empreses o persones per a explotar recursos o introduir el joc .

El 1899 el Prefecte de l’Arieja reclamà el retorn dels afers d’Andorra a la seva prefectura.

El 1900 s’obrí una escola d’ensenyament francès a Andorra la Vella i a Sant Julià de Lòria.

El 1901 s’iniciaven els estudis del camí carreter entre Soldeu i el Pas de la Casa.

El 1905 el Consell General demanà al govern francès que unís la carretera de França amb el port de Soldeu. 

El  1911 el Copríncep francès ratificà la concessió d’un alt d’aigua feta pel Consell General al Sr. Pradiers.

El 1912 Charles Romeu escriví (en francès) al Delegat Permanent a Perpinyà: «Des de l’inici de les nostres escoles franceses a la Vall, hem hagut de lluitar contra un estat d’ànim molt desfavorable a la nostra temptativa. Andorra essent un país que té una religió d’estat, fou d’antuvi a l’oposició del clergat, a la qual fórem confrontats. En el fons l’andorrà no és potser un catòlic fervent, però en la forma... no li és possible sostreure’s a l’acció del clergat que, encara avui, regula sol, les seves qüestions d’estat d’acord amb les disposicions del dret canònic i registra a les esglésies, les partides de naixement, de matrimoni, de defunció. En aquestes condicions, l’andorrà és tributari del rector de la seva parròquia... La idea de la neutralitat de l’escola no serà compresa ni admesa a Andorra, fins en un esdevenidor ben llunyà. Les nostres escoles franceses en patiran encara molt de temps». (Bastida, 1987).

El 1917 el Copríncep francès decretà la creació de les escoles primàries públiques reconegudes i subvencionades per l’Estat francès.

El 1927 el Consell General amb aprovació dels Coprínceps signà la concessió de Fhasa per a l’explotació dels salts d’aigua. 

El 1930 França i Espanya signaven un conveni per a l’explotació dels correus a Andorra.

El 1933 es va obrir la carretera que unia Soldeu al Pas de la Casa i que Charles Romeu no va poder estrenar.

La trajectòria vital de Charles Romeu el confirma com una persona curiosa, observadora i precisa. Interessat per la condició humana i el ser dels andorrans fou incansable en la seva recerca d’informació per a tenir un millor coneixement d’Andorra, les seves institucions i la seva gent. Amb una capacitat i necessitat innata per afrontar i resoldre situacions complexes, va cercar sempre la justícia i el progrés dels andorrans. Entre altres proves que li va tocar viure hi ha els anys finals de la seva vida en que se li va imposar un veguer adjunt per a controlar-lo i desacreditar-lo, en rebutjar alguna tesi de més amunt que volia convertir Andorra en una colònia francesa. La història però, agraïda i reconeixent, faria que encara no 40 anys després  un nebot nét seu, Claude François Rostain, fos Veguer francès entre els anys 1972 i 1977.

Si entre 1866 i 1993 es va produir la transició entre la vella i la nova Andorra, es pot dir que Charles Romeu ha estat una peça clau participant en la primera meitat d’aquesta, en 46 dels 127 anys que va durar, vivint segurament els pitjors i més difícils anys d’aquesta transició, a cavall del canvi de segle i havent d’entendre i  mirar d’aproximar el criteri i voluntat d’onze Coprínceps francesos i cinc d’episcopals, uns quants Delegats Permanents,  i no  cal dir diversos Consells Generals. 

Però, per sobre de tot i amb tots ells, va saber mantenir el sentit de la justícia i la defensa dels interessos del poble andorrà, ajudant a l’encarrilament adequat de la presència i aportació institucional del Coprincipat francès a Andorra, més enllà dels interessos coincidents d’una major influència francesa a Andorra, per a reequilibrar els nivells d’influència espanyola produïts en aquells anys; fent més consistent el sempre fràgil equilibri andorrà entre els seus totpoderosos veïns, permetent així la continuïtat històrica de la trajectòria d’Andorra com a estat independent i neutral.