Els mitjans de comunicació van fer una tria, en morir mossèn Ballarín, d’alguna de les moltes frases pronunciades per aquest conegut escriptor. Totes tenien força substància, però a mi em va cridar especialment l’atenció una que afirmava:  «El cel és com un partit Barça-Madrid on el Barça marca un gol cada cinc minuts», o fins i tot en alguna versió, més intensa, aquest temps s’escurçava a un minut. El cert és que per a un bon afeccionat al futbol, lògicament culer, aquesta possibilitat és simplement immillorable. O potser no? Per contra cal concloure que, per a un seguidor del Madrid, un cel d’aquestes característiques és del tot impensable. Que l’equip rival marqui un gol cada minut és, seguint aquesta lògica, molt més assemblat a l’infern. Així el cel, per a un seguidor del Barcelona, es podria convertir en l’infern per a un seguidor del Madrid. Cal deduir, d’aquesta pensada, que el que resulta paradisíac per a alguns pot ser del tot infernal per a uns altres?  I, seguint aquesta lògica, els cel dels seguidors de l’Espanyol, com seria? I els del Nottingham Forest? Aquests darrers, potser, voldrien que el seu equip marqués cada cinc minuts a l’Arsenal.
 

Però, i si no t’agrada el futbol? Si, per sort o per desgràcia no li acabes de trobar la gràcia a que onze persones persegueixin la pilota per tal de introduir-la dins d’una porteria, com pots canviar aquesta metàfora? Imaginem que enlloc del futbol t’agrada la formula 1 i que a més a més ets seguidor de Fernando Alonso. Potser la manera de trobar el cel seria que sempre guanyés tots els campionats del món conduint qualsevol mena de vehicle, fins i tot un buldòzer. Una possibilitat que també obre la disjuntiva infernal. Si sempre guanya l’Alonso, per a tota la gent que no el poden veure ni en pintura, aquesta possibilitat els hi obre les portes de l’avern. 
 

Mirem però si resulta tant celestial aquesta certesa de marcar cada cinc minuts un gol al Madrid. Cal pensar que aquesta possibilitat esdevé plaent, donat que no es tracta d’un fet  poc habitual –tot i que darrerament potser es produeix més sovint. 
 

A més a més en cap moment tens la seguretat de que succeirà, per molt bones expectatives que s’hagin creat durant tota la temporada . No em puc imaginar –ni de bon tros– tota una eternitat, patint la victòria del mateix equip, encara que fos el meu. Aquest excés d’excepcionalitat, ja convertida en rutina, embafaria, fins i tot produint un bon empatx. De seguida perdria tota la gràcia, que el Barça marqués un gol al Madrid i fins i tot puc arribar a imaginar-me com, tota una eternitat vivint la mateixa sensació, es podria convertir en la pitjor de les tortures.  De fet si aquest és el  cel que se’ns prepara, s’assembla massa a un veritable infern per a que em vinguin ganes de reclamar-hi  un lloc. 
 

 Potser seria més acceptable, o més celestial, un indret on sempre perdés el teu equip però on sempre existís l’esperança de que aquest podria arribar a guanyar, algun dia.