L’any 1999, la UNESCO proclamava el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Des d’aleshores, la Institució de les Lletres Catalanes, amb la col·laboració de diverses entitats, celebra el que es podria anomenar la ‘festa de la paraula’. 

Cada any, un/a poeta escriu, per a l’ocasió, un poema. Aquesta vegada, ha estat l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. L’intitula ‘Preneu les roses’. El poema acaba així: ‘Preneu les roses/ abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre/ s’abandonen a la fràgil esperança del poeta’. Quina flor pot simbolitzar amb més força la poesia, si no és la rosa? Quina màgia no s’amaga en els fulls d’un llibre? Quines són les roses que hem de prendre abans no s’esfullin? Quina és aquesta ‘fràgil esperança del poeta’?

Permeteu-me compartir allò que em suggereixen les paraules d’aquests versos: l’essència pròpia de la poesia és la paraula. Un cop s’ha escrit, la paraula adquireix corporeïtat, s’erigeix en matèria i esdevé intemporal. La paraula és l’eina que ens permet arribar a la realitat, a l’altra gent i, per tant... a la vida! Paraula i poesia haurien de convertir-se en coixí de la motxilla vital de les persones, allà on hom trobés sopluig en les vicissituds de l’existència.  

‘Preneu les roses/ abans no s’esfullin..’. Jo vull prendre les roses de la paraula i de la poesia, de la cultura i de l’educació, del coneixement com a eina de formació humana i de valors; jo vull prendre les roses de la paraula que permeti posar en relleu el potencial de la meva gent en uns valors d’equitat i de justícia social reals. Vull les roses del saber i del coneixement als quals pugui accedir qualsevol persona independentment de la seva condició social. Vull les roses de la paraula i del saber per a la meva Seu, per al meu Pirineu i per al meu país.

Que no se’ns esfullin les roses d’una formació humanista que retorni a la paraula i a la poesia la seva capacitat de transformació de la realitat des de la perspectiva més profunda i de valors. No intentem cercar cap servei pràctic a la poesia! No li podem trobar cap utilitat excepte la de ‘fer vibrar les cordes del cor’, com diu el filòsof italià Nuccio Ordine. 

‘Fulles i fulls de llibre/ s’abandonen a la fràgil esperança del poeta’. Cal que els poetes cantin, han de cantar bo i assumint la seva ‘fràgil esperança’. Els poetes han de cantar sentiments i emocions; han de cantar a les criatures i als seus anhels; han de cantar als joves, també als que han marxat fora per a cercar noves oportunitats de treball; han de cantar les inquietuds de les persones que aquests nostres temps de crisi va deixant pel camí; han de cantar la mirada, a cops esmaperduda (però tan sàvia), de la nostra gent gran que no sap on haurà de passar els darrers anys de la seva vida. El poeta ha de cantar les persones... i la vida. Amb esperança, encara que sigui conscient de la fragilitat d’aquesta esperança que es va perdent i retrobant entortolligada en les seves paraules. Com cantava H. Guarany, ‘Si se calla el cantor muere la rosa,/de qué sirve la rosa sin el canto,/ debe el canto ser luz sobre los campos,/ iluminando siempre a los de abajo’.  

Cal que els poetes cantin i, si em permeteu, cal que els nostres polítics facin allò que jo en diria ‘política poètica’, aquella política que té com a eix principal la millora real de les condicions de vida de les persones, aquella política amb majúscules fonamentada en valors ètics, d’honestedat, d’humilitat, de sinceritat i de servei cap a les persones que els han escollit. Deixeu-me, per acabar, reblar el clau amb una frase de qui fou el President dels EUA, John F. Kennedy: 

«Si hi hagués més polítics que sabessin poesia i més poetes que entenguessin de política, el món seria un lloc una mica millor per viure-hi». 

*Regidora de Compromís X La Seu