Amb el desig d’una bona Pasqua, explicarem el conte de la dona d’Aigua  i el Fargaire de Bor.

‘Vivia a Bor un fargaire, que tenia un fill, el Marc, i estava preocupat per que el noi no tenia xicota. Treballaven el ferro i anaven a la muntanya a fer llenya per fer carbó per fer funcionar la farga. Un dia no els va cabre tots els troncs a la carreta. L’endemà el Pare li diu: «Marc hi podries anar tot sol a buscar la llenya, jo mentrestant arreglaré les arades del Satanut de Prullans». El noi  marxà en direcció al coll del Pendís. Després de carregar la carreta, fer un mos i un traguet de vi, es va quedar mig endormiscat. El despertà un sorollet de passes, va obrir els ulls i va veure una dona d’aigua d’una bellesa exquisida i es va dir: amb una dona així prou que m’hi casaria La va cridar però ella va fugir. El Marc va tornar a la muntanya i va trobar la noia i se’n va enamorar, era bonica i dolça. Van començar a festejar i en una petita clariana el mig del bosc amb un rierol es banyaven i s’estimàvem. Quan el pare se’n va assabentar  li va dir al seu fill: «Ja est prou gran per saber el que fas, però una dona d’aigua és la perdició d’una família, et posaré l’exemple del Tomet del Molí, que s’hi va casar i ella li va posar la condició que mai podia obrir la porta d’una cambra de la qual només ella n’era la mestressa, van viure bé uns quants anys i van tenir criatures fins que un dia el Tomet va obrir la porta prohibida. Llavors es va sentir un gran terrabastall i el Tomet va quedar inconscient i quan va tornar en si es va trobar en el seu antic i abandonat molí tot sol. La dona i les criatures havien desaparegut. Era com una ànima en pena, buscant la dona i els fills». 

El Marc es va quedar pensatiu amb les paraules del seu pare, volia i dolia. La dona d’aigua el tenia ben enamorat i estava segur que no podria viure sense emmirallar-se en els seus ulls. Aquella tarda quan va arribar a la clariana, la noia va veure que no era el Marc juganer de sempre i li va dir: «Mira, Marc si et cases mb mi seràs molt feliç, hauràs de deixar la farga i venir a viure amb mi al meu palau de la Fou, amb la condició que no entris mai a una cambra de la qual només jo en sóc la mestressa». El Marc va recordar la història del Tomet del Molí i li va dir: «Si demà sóc aquí ens casarem si no hi sóc no m’esperis mai més».

Aquella nit el Marc no va aclucar l’ull, però havia pres una decisió: no es casaria ni amb la dona d’aigua ni amb ningú. Alhora convinguda es quedà a treballar. La tristesa el consumia i emmalaltí. Una dona sàvia, el va guarir físicament però li va dir que el mal d’amor no se li curaria mai . Es diu que per això, abans hi havia tants ‘concos’ a Cerdanya, doncs la bellesa de les dones d’aigua superior a la de les noies dels pobles, tenien els homes captivats.