Dilluns ja serem a la primavera i s’ens escola un dels hivern mes estranys que s’hagi produït mai en aquest nostre racó del Pirineu. Pels Nadals no va fer fred, la setmana dels Barbuts, climatològicament parlant, va passar sense pena ni gloria i ni tan sols per la Candelera va fer les gelades acostumades. I les nevades darreres han emblanquinat una mica les nostres muntanyes sense deixar gruixos de neu gaire considerables. Molts pins estan malalts,  doncs al no fer prou fred la malura no s’ha mort.  No sabem com ens anirà el subministrament d’aigua durant l’estiu. En canvi ens ha visitat un vent del nord força desagradable. De fet estem al març, que és un mes de contradiccions doncs amb un recer hi trobem violetes i en canvi hi ha dies que fa un fred que pela. Ja ho diu la dita, març, marçot mata a la vella i a la jove si pot. Hem de començar a creure que el canvi climàtic és ja una realitat. No obstant amb l’equinocci del dia 21 se m’obren els esperits: canviem d’estació, deixem l’hivern en darrera i comença la primavera. M’agrada molt aquest equinocci doncs ens porta una igualtat entre les hores de llum i les de foscor i per tant els dies són més llargs. Aquest dia 21 se celebra el Dia Mundial de la Poesia, diada que va ser proposada per la Unesco el 2001 per convidar-nos a reflexionar sobre el llenguatge poètic que expressa els sentiments que molta gent sentim, però que no els sabem expressar. Els poetes, persones que tenen un domini de la llengua i del ritme, ens ho posen de manifest clar i diàfan. A casa nostra es la Institució de les Lletres Catalanes qui s’ocupa de preparar l’esdeveniment encarregant a un autor un poema per la celebració. Aquest any la responsabilitat ha caigut sobre Olga Xirinacs, que amb el poema Preneu les Roses ens ha posat de manifest com la primavera ens duu aires nous, no solament en la natura sinó dintre de la nostra mentalitat. Esmenta l’obra Resurrecció de Tolstoi que és una obra que es pot aplicar als nostres dies, doncs critica la injustícia política i la hipocresia del món benestant. De fet té raó la poetessa doncs la primavera és com una resurrecció  ja que la natura reviu.
He trobat que no és un poema fàcil. En el meu cas l’he hagut de llegir atentament i dues vegades per copsar el que jo he entès que el poema ens diu: que «la vida torna i es fa lloc», es la roda de la vida, avui hi som nosaltres, ahir hi havien els nostres padrins i demà hi hauran els nostres néts. La metàfora de la primavera és clara: les roses d’aquest any no seran les mateixes que les de l’any passat ni les de l’any vinent. A la Seu el proper dilluns 21 a la Capella de la Immaculada assistirem a  la lectura en diverses llengües del poema Preneu les Roses, sempre sota l’auspici de l’Isidre Domenjó. Aquest any però, amb una absència notable, mossèn Josep Mas a qui trobarem molt a faltar, jo especialment doncs per mi sempre serà el My Doctor. Ell també estimava la poesia.
Historiadora