La maledicció de les mòmies
Jo era un adolescent a la recerca d’escletxes de llum durant la nit. La foscúria s’estenia per tot arreu, i les zones en penombra podien ser llibres, la graella televisiva o determinades assignatures del batxillerat. Si algú volia una sacsejada distinta, i una lluminositat intensa, havia de desviar-se de les senderes conegudes. N’hi havia, d’altres (moltíssimes…), però calia iniciar caminades que potser no portaven enlloc; de fet, no ens adreçaven a cap destinació valorada pel mitjà acadèmic, ni per les necessitats de prestigi de la família. Tot i això, cresqueren com les úniques verament suggeridores. I Egipte hi era present.
Philipp Vandenberg (Breslau, 1941) és conegut en especial per best-sellers –alguns amb adaptació cinematogràfica– la temàtica dels quals s’articula en dos eixos bàsics: la novel·la històrica i la narració centrada en intrigues de la cúria vaticana. Dècades enrere, però, l’escriptor alemany va dedicar-se a l’assaig, i va publicar el 1973 el seu primer llibre, o almenys un dels primers: Der Fluch der Pharaonen [La maledicció dels faraons], un èxit mundial. Només Vandenberg i els seus propers sabran quant del que hi conta és ficció i quant es deu a esdeveniments verídics. El volum podria pertànyer al periodisme d’investigació, però té un problema: no tanca cercles, i deixa oberta, de nou, la paraula-talismà, el misteri dels éssers i les coses, com a pista d’enlairament per a futures, tot parafrasejant Joan Fuster, indagacions i propostes. No debades, cinc anys després d’aquell llibre, Vandenberg va treure a la llum una obra dedicada en exclusiva a Tutankamon: Der vergessene Pharao [El faraó oblidat], i seguia per la línia d’una egiptologia sota la fascinació d’allò (encara) inexplicable.
La veritat: ni per la portada en castellà de Der Fluch der Pharaonen, ni per la col·lecció on va aparèixer editat a Barcelona, ni per les conclusions a les quals arriba, hom podia creure que hi hauria quelcom de profit allí dins. Dades, personatges, ambients, coneixences, viatges, aventures… I jo em sentia un adolescent incapaç de gestionar aquella plètora d’informació, d’esbrinar quines dades eren producte de la recerca rigorosa, i quines altres una idea fonamentada sobre un desig d’anormalitat, d’expedient X avant la lettre. Tanmateix, començava a endevinar ja aleshores que dellà les paraules, hi ha altres universos, i potser sota l’atmosfera captivant de l’antic Egipte, acabarien subjugant-nos assumptes contemporanis, més acostats a la nostra experiència o possibilitats. Val a dir: l’atracció, per a mi i per a molts altres, no era l’Egipte mil·lenari, sinó l’arqueologia, igual com tal volta, als qui mai ens hem despenjat per una paret ni hem pujat per una corda, no ens atreuen les muntanyes, sinó els alpinistes i llurs narracions. Per aquest motiu, llevat dels déus o dels éssers divinitzats de remotes civilitzacions, continuem bastim pedestals per als nostres herois d’avui, i traslladem l’entusiasme de l’antiguitat, per exemple, a l’Anglaterra victoriana…
Vandenberg inicia el seu assaig parlant de les vicissituds de dos homes que van fer l’any 1922 una de les descobertes més importants de l’arqueologia egípcia: la tomba no saquejada –i, per tant, el sarcòfag intacte– d’un faraó de la XVIII dinastia: Tutankamon, qui regnà vora 10 anys a la segona meitat del segle XIV a. C. Va ser fill del mític Akenaton, aquell qui donà inici a una momentània revolució religiosa, instituint el que alguns han volgut considerar una mena de monoteisme, i, fins i tot, un antecedent del cristianisme. Però a diferència de son pare, Tutankamon encara no havia arribat a la vintena d’anys quan va morir, el seu regnat no resultà tumultuós com el del seu predecessor, i tampoc no va fer noces amb una dona de l’esplendidesa de Nefertiti, primera esposa d’Akenaton. Per això, malgrat l’or i la perfecció de trets de la seva màscara mortuòria, i de la proximitat que ens crea amb ell, Tutankamon esdevingué, com titulà Vandenberg, el faraó oblidat.
Ara bé, en el descobriment de la seua tomba, s’enceta una altra línia de rellevància misteriosa. Dos arqueòlegs britànics, o, més ben dit, un arqueòleg, Howard Carter (1874-1939), i un aristòcrata aficionat a l’arqueologia, George Herbert, comte de Carnarvon (1866-1923), són a l’origen del que Vandenberg batejaria com «la maledicció dels faraons». De fet, el novel·lista i historiador alemany no s’està d’escriure que aquesta maledicció va costar la vida de 30 científics relacionats amb l’obertura de la cripta de Tutankamon…, i inicia el recorregut necrofílic amb el seu contemporani Gamal Mehrez, director del Museu d’Antiguitats del Caire. Curiosament, va morir al dia següent de ser entrevistat per Vandenberg i preguntar-li si creia en l’existència de la maledicció faraònica… L’escriptor teutó apostava fort.
I arribats en aquest punt, l’esperit il·lustrat que vegeta dins de nosaltres, així com la confiança en l’honestedat humana, se situa en una cruïlla on el cor i la raó s’etziben mútuament. ¿Confiem i ens submergim en la llegenda urbana, perquè hi ha un llibre amb una investigació de la qual no hauríem de dubtar? O, pel contrari, tanquem les pàgines del volum i ens dediquem a altres afers? La resposta no la descobrim en l’adolescència ni durant la joventut; ara bé, en la maduresa també tractem d’entrebancar la realitat o, si més no, la versemblança. Aquell director d’Antiguitats egipci morí, és cert, i ho va fer com relata Vandenberg. El que no conta l’alemany, però sí l’ex-ministre Zahi Hawass (1947) –arqueòleg, autor de diversos llibres i figura mediàtica– és que Gamal Mehrez mai no havia fet excavacions arqueològiques referides a l’Egipte antic, i a més a més es trobava ja malalt de la dolença de la qual moriria… Maledicció dels faraons? Ocultament –o, sent benignes, desconeixement– de dades de Vandenberg? Pura mala fe? Tergiversació de Hawass…? Des de la raó, no és difícil donar una resposta; des de la innocència, sí, com si ens calgueren els misteris externs per seguir creient en l’Egipte dels faraons, en tota la lluentor que encara emana dels segles i dels mil·lennis pretèrits.
Apujo la persiana del meu estudi, el cel és núvol, miro cap afora, i abans que no me n’adoni, un escarabat negre i gros colpeja tres voltes contra el cristall. És bellíssim i inaudit. Després veig com s’envola i marxa, suposo, cap a les arenes d’Egipte, d’on ha vingut. Estic en el secret, Tutankamon, estic en el secret…
Philipp Vandenberg (Breslau, 1941) és conegut en especial per best-sellers –alguns amb adaptació cinematogràfica– la temàtica dels quals s’articula en dos eixos bàsics: la novel·la històrica i la narració centrada en intrigues de la cúria vaticana. Dècades enrere, però, l’escriptor alemany va dedicar-se a l’assaig, i va publicar el 1973 el seu primer llibre, o almenys un dels primers: Der Fluch der Pharaonen [La maledicció dels faraons], un èxit mundial. Només Vandenberg i els seus propers sabran quant del que hi conta és ficció i quant es deu a esdeveniments verídics. El volum podria pertànyer al periodisme d’investigació, però té un problema: no tanca cercles, i deixa oberta, de nou, la paraula-talismà, el misteri dels éssers i les coses, com a pista d’enlairament per a futures, tot parafrasejant Joan Fuster, indagacions i propostes. No debades, cinc anys després d’aquell llibre, Vandenberg va treure a la llum una obra dedicada en exclusiva a Tutankamon: Der vergessene Pharao [El faraó oblidat], i seguia per la línia d’una egiptologia sota la fascinació d’allò (encara) inexplicable.
La veritat: ni per la portada en castellà de Der Fluch der Pharaonen, ni per la col·lecció on va aparèixer editat a Barcelona, ni per les conclusions a les quals arriba, hom podia creure que hi hauria quelcom de profit allí dins. Dades, personatges, ambients, coneixences, viatges, aventures… I jo em sentia un adolescent incapaç de gestionar aquella plètora d’informació, d’esbrinar quines dades eren producte de la recerca rigorosa, i quines altres una idea fonamentada sobre un desig d’anormalitat, d’expedient X avant la lettre. Tanmateix, començava a endevinar ja aleshores que dellà les paraules, hi ha altres universos, i potser sota l’atmosfera captivant de l’antic Egipte, acabarien subjugant-nos assumptes contemporanis, més acostats a la nostra experiència o possibilitats. Val a dir: l’atracció, per a mi i per a molts altres, no era l’Egipte mil·lenari, sinó l’arqueologia, igual com tal volta, als qui mai ens hem despenjat per una paret ni hem pujat per una corda, no ens atreuen les muntanyes, sinó els alpinistes i llurs narracions. Per aquest motiu, llevat dels déus o dels éssers divinitzats de remotes civilitzacions, continuem bastim pedestals per als nostres herois d’avui, i traslladem l’entusiasme de l’antiguitat, per exemple, a l’Anglaterra victoriana…
Vandenberg inicia el seu assaig parlant de les vicissituds de dos homes que van fer l’any 1922 una de les descobertes més importants de l’arqueologia egípcia: la tomba no saquejada –i, per tant, el sarcòfag intacte– d’un faraó de la XVIII dinastia: Tutankamon, qui regnà vora 10 anys a la segona meitat del segle XIV a. C. Va ser fill del mític Akenaton, aquell qui donà inici a una momentània revolució religiosa, instituint el que alguns han volgut considerar una mena de monoteisme, i, fins i tot, un antecedent del cristianisme. Però a diferència de son pare, Tutankamon encara no havia arribat a la vintena d’anys quan va morir, el seu regnat no resultà tumultuós com el del seu predecessor, i tampoc no va fer noces amb una dona de l’esplendidesa de Nefertiti, primera esposa d’Akenaton. Per això, malgrat l’or i la perfecció de trets de la seva màscara mortuòria, i de la proximitat que ens crea amb ell, Tutankamon esdevingué, com titulà Vandenberg, el faraó oblidat.
Ara bé, en el descobriment de la seua tomba, s’enceta una altra línia de rellevància misteriosa. Dos arqueòlegs britànics, o, més ben dit, un arqueòleg, Howard Carter (1874-1939), i un aristòcrata aficionat a l’arqueologia, George Herbert, comte de Carnarvon (1866-1923), són a l’origen del que Vandenberg batejaria com «la maledicció dels faraons». De fet, el novel·lista i historiador alemany no s’està d’escriure que aquesta maledicció va costar la vida de 30 científics relacionats amb l’obertura de la cripta de Tutankamon…, i inicia el recorregut necrofílic amb el seu contemporani Gamal Mehrez, director del Museu d’Antiguitats del Caire. Curiosament, va morir al dia següent de ser entrevistat per Vandenberg i preguntar-li si creia en l’existència de la maledicció faraònica… L’escriptor teutó apostava fort.
I arribats en aquest punt, l’esperit il·lustrat que vegeta dins de nosaltres, així com la confiança en l’honestedat humana, se situa en una cruïlla on el cor i la raó s’etziben mútuament. ¿Confiem i ens submergim en la llegenda urbana, perquè hi ha un llibre amb una investigació de la qual no hauríem de dubtar? O, pel contrari, tanquem les pàgines del volum i ens dediquem a altres afers? La resposta no la descobrim en l’adolescència ni durant la joventut; ara bé, en la maduresa també tractem d’entrebancar la realitat o, si més no, la versemblança. Aquell director d’Antiguitats egipci morí, és cert, i ho va fer com relata Vandenberg. El que no conta l’alemany, però sí l’ex-ministre Zahi Hawass (1947) –arqueòleg, autor de diversos llibres i figura mediàtica– és que Gamal Mehrez mai no havia fet excavacions arqueològiques referides a l’Egipte antic, i a més a més es trobava ja malalt de la dolença de la qual moriria… Maledicció dels faraons? Ocultament –o, sent benignes, desconeixement– de dades de Vandenberg? Pura mala fe? Tergiversació de Hawass…? Des de la raó, no és difícil donar una resposta; des de la innocència, sí, com si ens calgueren els misteris externs per seguir creient en l’Egipte dels faraons, en tota la lluentor que encara emana dels segles i dels mil·lennis pretèrits.
Apujo la persiana del meu estudi, el cel és núvol, miro cap afora, i abans que no me n’adoni, un escarabat negre i gros colpeja tres voltes contra el cristall. És bellíssim i inaudit. Després veig com s’envola i marxa, suposo, cap a les arenes d’Egipte, d’on ha vingut. Estic en el secret, Tutankamon, estic en el secret…