Charles Romeu i de Bordas (1)
«Records! Records!, vosaltres sou les «flors de la neu! / Tristes com un enyor, dolces com un esper!».
Aquests versos que formen part del poema Fleurs de neige escrit en francès pel pradenc Charles Romeu el 1896, premiat als Jocs Florals de Tolosa, ens apropen a la sensibilitat del qui fou Veguer francès entre els anys 1887 i 1933.
El record ens fa present l’enyorança per la pèrdua d’allò estimat i alhora la dolcesa pel moment viscut en l’esperança de reviure’l un dia.
Semblantment a les flors de la neu, de plànyer, perquè han de desaparèixer i alhora d’estima pel desig de la seva bellesa.
Aquestes flors de neu inspirades segurament en el Canigó, que corona Prada, metafòricament recorden també als andorrans en vies de trànsit, de la vella a la nova Andorra, i als quals havia de servir com a lleial Veguer del Copríncep francès d’Andorra, durant 46 anys de la seva vida. Escriurà i parlarà en català, a més de francès, fet que li permetrà ser un bon coneixedor del país.
Nascut a Prada del Conflent el 24 d’agost del 1954, hi va morir el 5 de març del 1933. Fill d’advocat i cònsol de Prada, i de família noble, benestant i influent per part de la mare, es va llicenciar i doctorà en dret per la universitat de Tolosa de Llenguadoc el 1874. Va ser conseller comunal de Perpinyà i fundador de l’Associació politècnica dels Pirineus-Orientals en la qual hi impartí una conferència anual entre els anys 1899 i 1902 sobre temes clàssics grecs. Aquest darrer any va obtenir la Legió d’Honor francesa a proposta del Ministeri d’Afers Exteriors de França. Es va casar amb Eugénie Lafabrègue (1869-1896), de família notable del món de l’economia pradenca i concretament amb lligam amb els Cros de Barcelona, i que varen construir Vall-Roc, avui centre Pau Casals, gestionat per la Universitat Catalana d’Estiu, i que morí als 27 anys perdent també a la seva filla Cécile acabada de néixer. Fou també conseller de la prefectura i fundador del Dispensari departamental d’higiene social durant la Primera Guerra Mundial.
Oblidat durant 80 anys gairebé per tothom, malgrat la seva segona esposa Suzanne Faurie (1875-1943), que en el panteó del cementiri de Prada, una trentena de metres per sobre del de Pompeu Fabra, hi va deixar escrit en una de les inscripcions que hi ha: «mort víctima del més menyspreable dels seus conciutadans». Vuillier en va dibuixar i divulgar un retrat seu a més dels diversos paisatges andorrans que va realitzar i varen fer bona fortuna durant el segle XIX.
Si bé la Lídia Armengol, la Mònica Batlle i el Ramon Gual en varen recollir, l’any 1978, en els Materials per a una bibliografia d’Andorra, quatre de les seves obres sobre Andorra, En Andorre, une etrange coutume judiciaire (1897); Nit de Nadal (1908); Excursions en Andorre et Espagne (1914) i L’Andorre Administrative (1928), no serà fins al segle XXI en què es recuperarà la seva figura com a veguer francès. Veure, particularment, la novel·la històrica L’home de mirada clara (2014) de Ludmilla Lacueva i Canut la qual ha estat 12 anys estudiant al personatge; la Viquipèdia; o bé l’article Vida de Romeu, el Veguer etern, del periodista Andrés Luengo, del 2014.
Certament ha estat el veguer de més durada servint als 11 darrers dels 14 coprínceps francesos i presidents de la tercera República francesa: Sadi Carnot (1887-1894), Casimir Perier (1894-1895), Felix Fauré (1895-1899), Emile Loubet (1899-1906), Armand Fallières (1906-1913), Raymond Poincaré (1913-1920), Paul Deschanel (1920), Etienne-Alexandre Millerand (1920-1924), Gaston Doumergue (1924-1931), Paul Doumer (1931-1932) i Louis Debrun (1932-1940).
L’any 1934 François Tresserre, en un article per a la revista de la Societé Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales titulat Prose pour trois lauréats pradéens: Mgr. Tolra de Bordas, l’avocat Tolra, Charles Romeu, els quals eren parents i el primer dels quals havia traduït al francès algunes obres de Jacint Verdaguer, escrivia sobre Romeu: «Charles Romeu va morir el 5 de març de 1933. Com que travessàvem la vila de Prada, un d’aquests darrers matins, vàrem entrar al cementiri que dorm sobre el turó al peu del Canigó. Una corona de perles negres, tota nova es recolzava a la tomba del poeta i inclinant-nos sobre la cinta de teixit de seda de negra dedicatòria, hi vàrem poder llegir aquestes paraules: ‘La pobre petita Andorra al seu ben plorat Vigué Don Carlos Romeu’. Era molt senzill i molt emotiu. Llavors, pensava mentre m’allunyava. Els vaguistes i els candidats electorals no han pas corromput la petita República de les neus. La Verge de Meritxell vetlla sobre Andorra; i a desgrat de pastors dolents hi ha encara bona gent entre Sant julià, Les Escaldes i Soldeu». Aquest text va ser llegit en sessió acadèmica dels Jocs Florals el 13 de desembre del 1933 a Tolosa.
Aquesta manifestació d’afecte i reconeixement pòstum de la persona diu molt del personatge, dels qui el van fer i també d’Andorra que va saber, i continua sabent, fer-se admirar i estimar, malgrat la pobresa i petitesa, dels andorrans i del país.
Arquitecte
Aquests versos que formen part del poema Fleurs de neige escrit en francès pel pradenc Charles Romeu el 1896, premiat als Jocs Florals de Tolosa, ens apropen a la sensibilitat del qui fou Veguer francès entre els anys 1887 i 1933.
El record ens fa present l’enyorança per la pèrdua d’allò estimat i alhora la dolcesa pel moment viscut en l’esperança de reviure’l un dia.
Semblantment a les flors de la neu, de plànyer, perquè han de desaparèixer i alhora d’estima pel desig de la seva bellesa.
Aquestes flors de neu inspirades segurament en el Canigó, que corona Prada, metafòricament recorden també als andorrans en vies de trànsit, de la vella a la nova Andorra, i als quals havia de servir com a lleial Veguer del Copríncep francès d’Andorra, durant 46 anys de la seva vida. Escriurà i parlarà en català, a més de francès, fet que li permetrà ser un bon coneixedor del país.
Nascut a Prada del Conflent el 24 d’agost del 1954, hi va morir el 5 de març del 1933. Fill d’advocat i cònsol de Prada, i de família noble, benestant i influent per part de la mare, es va llicenciar i doctorà en dret per la universitat de Tolosa de Llenguadoc el 1874. Va ser conseller comunal de Perpinyà i fundador de l’Associació politècnica dels Pirineus-Orientals en la qual hi impartí una conferència anual entre els anys 1899 i 1902 sobre temes clàssics grecs. Aquest darrer any va obtenir la Legió d’Honor francesa a proposta del Ministeri d’Afers Exteriors de França. Es va casar amb Eugénie Lafabrègue (1869-1896), de família notable del món de l’economia pradenca i concretament amb lligam amb els Cros de Barcelona, i que varen construir Vall-Roc, avui centre Pau Casals, gestionat per la Universitat Catalana d’Estiu, i que morí als 27 anys perdent també a la seva filla Cécile acabada de néixer. Fou també conseller de la prefectura i fundador del Dispensari departamental d’higiene social durant la Primera Guerra Mundial.
Oblidat durant 80 anys gairebé per tothom, malgrat la seva segona esposa Suzanne Faurie (1875-1943), que en el panteó del cementiri de Prada, una trentena de metres per sobre del de Pompeu Fabra, hi va deixar escrit en una de les inscripcions que hi ha: «mort víctima del més menyspreable dels seus conciutadans». Vuillier en va dibuixar i divulgar un retrat seu a més dels diversos paisatges andorrans que va realitzar i varen fer bona fortuna durant el segle XIX.
Si bé la Lídia Armengol, la Mònica Batlle i el Ramon Gual en varen recollir, l’any 1978, en els Materials per a una bibliografia d’Andorra, quatre de les seves obres sobre Andorra, En Andorre, une etrange coutume judiciaire (1897); Nit de Nadal (1908); Excursions en Andorre et Espagne (1914) i L’Andorre Administrative (1928), no serà fins al segle XXI en què es recuperarà la seva figura com a veguer francès. Veure, particularment, la novel·la històrica L’home de mirada clara (2014) de Ludmilla Lacueva i Canut la qual ha estat 12 anys estudiant al personatge; la Viquipèdia; o bé l’article Vida de Romeu, el Veguer etern, del periodista Andrés Luengo, del 2014.
Certament ha estat el veguer de més durada servint als 11 darrers dels 14 coprínceps francesos i presidents de la tercera República francesa: Sadi Carnot (1887-1894), Casimir Perier (1894-1895), Felix Fauré (1895-1899), Emile Loubet (1899-1906), Armand Fallières (1906-1913), Raymond Poincaré (1913-1920), Paul Deschanel (1920), Etienne-Alexandre Millerand (1920-1924), Gaston Doumergue (1924-1931), Paul Doumer (1931-1932) i Louis Debrun (1932-1940).
L’any 1934 François Tresserre, en un article per a la revista de la Societé Agricole, Scientifique et Litteraire des Pyrénées-Orientales titulat Prose pour trois lauréats pradéens: Mgr. Tolra de Bordas, l’avocat Tolra, Charles Romeu, els quals eren parents i el primer dels quals havia traduït al francès algunes obres de Jacint Verdaguer, escrivia sobre Romeu: «Charles Romeu va morir el 5 de març de 1933. Com que travessàvem la vila de Prada, un d’aquests darrers matins, vàrem entrar al cementiri que dorm sobre el turó al peu del Canigó. Una corona de perles negres, tota nova es recolzava a la tomba del poeta i inclinant-nos sobre la cinta de teixit de seda de negra dedicatòria, hi vàrem poder llegir aquestes paraules: ‘La pobre petita Andorra al seu ben plorat Vigué Don Carlos Romeu’. Era molt senzill i molt emotiu. Llavors, pensava mentre m’allunyava. Els vaguistes i els candidats electorals no han pas corromput la petita República de les neus. La Verge de Meritxell vetlla sobre Andorra; i a desgrat de pastors dolents hi ha encara bona gent entre Sant julià, Les Escaldes i Soldeu». Aquest text va ser llegit en sessió acadèmica dels Jocs Florals el 13 de desembre del 1933 a Tolosa.
Aquesta manifestació d’afecte i reconeixement pòstum de la persona diu molt del personatge, dels qui el van fer i també d’Andorra que va saber, i continua sabent, fer-se admirar i estimar, malgrat la pobresa i petitesa, dels andorrans i del país.
Arquitecte