Tant de bo hi hagués un misteri a les piràmides! I no només un, sinó còpia de misteris! Les nostres oïdes s’han acostumat d’una manera intensíssima al lloc comú de fets meravellosos, d’experiències sublims, d’impossibilitats arquitectòniques…, que qualsevol dada sobre aqueixes construccions la trobem, si més no, d’una versemblança impactant. Una llacuna històrica continua precipitant-nos a una voràgine d’idees tot i que a soles sigui un fil, un bri de cabell, el que lligui una afirmació a una deducció, una imatge a un contingut, una frase a una filosofia… Anem pedra a pedra, quasi a les palpentes, fins que bastim un edifici conceptual de la mateixa dimensió que els túmuls faraònics. Pensem en les piràmides i emergeixen noms i històries, llegendes i casos, que ningú mai no contrastà, però la veracitat dels quals resulta indiferent, perquè és dolça la ficció quan ens separen mil·lennis i kilòmetres de l’indret on s’esdevingueren les coses. L’atracció per aqueixos monuments continua amerada de contalles que encara avui submergeixen els lectors –i els oients– en una atmosfera on el món real es transsubstancia, i determinats «recercaires»esdevenen xamans, mediadors, éssers que asseguren haver sentit quelcom i ens desvetllen un univers suggestiu, àvid, adolescent… Ningú no pot sostreure’s a l’encanteri. Volem creure, i ens estimaríem que tot el que hem sentit fos real i ningú no ens punxés el globus de la il·lusió. O millor encara: que algú ens en comprés, de més globus… Amb vora quaranta anys de diferència, sóc un testimoni de l’existència d’aqueix misteri en un parell d’ocasions. L’última vegada que algú me’n va parlar fou una experiència col·lectiva, recentment.  

Coneguí el novel·lista Javier Sierra a Ponferrada, amb l’avinentesa de les Jornades sobre Literatura Templera que hi organitzaven els escriptors Antonio Ruiz Vega i Fernando Sánchez Dragó. Era el mes de desembre del 2008, poc abans del Nadal, una època propícia, i més en aquelles terres, per al recolliment i les faules al costat d’una xemeneia al vespre, i per al passeig relaxat de matins boirosos. Ens hi trobàrem els autors esmentats, més el també novel·lista José Luis Corral i el periodista Enrique de Vicente. Hi havia també altres escriptors i artistes vinguts d’Astúries i de Castella. No recordo la conferència de Sierra, però la primera nit d’estada a la ciutat sopàrem junts i conversarem de coses tan variades com l’encant de la ciutat de Terol, de l’arxiu mormó a l’Estat de Utah, de l’ultraliberalisme de l’Església Episcopal dels Estats Units, i potser també de l’incident de Roswell… Una conversa tranquil·la i amb les cinc o sis veus que he esmentat. Va ser un viatge, encara així, de sabor agredolç, no pel que hi visquérem, sinó per la desgràcia que em sobrevingué tot just retornat. Però a Ponferrada encara transcorregueren els dies en la ignorància i, per això, en una relativa bonhomia. Érem una colla curiosa els «templers»contemporanis d’aquell cicle de conferències… Paisatges i figures, història i mite, ompliren els parlaments. Sierra i jo intercanviàrem algunes paraules després de la seva intervenció, i retornà a Màlaga via Madrid. Molts anys després, el 2014, convidaren Javier Sierra a presentar el seu últim llibre, La pirámide inmortal (en llengua espanyola, és clar) a la institució on jo treballava, i tinguí l’oportunitat de tornar a conversar amb ell. Lògicament, ni se’n recordava, d’aquell valencià cabellut, que parlava de no sé quines estranyes coses sobre templers i nefites, i no es llevava la seva Andorra dels llavis. Es mostrà, com sempre, agradable i proper. Tanmateix, abans de dedicar-se a signar el seu nou best-seller in progress, i mostrar-se afectuós amb tots els qui se li acostaven, ens va hipnotitzar…, i ens va fer creure. 

Presentava, com dic, La pirámide inmortal, sobre un dels «misteris» d’aqueixes construccions funeràries, i en compte d’una xerrada va fer una mena de performance sense alçar-se de la butaca. Perdérem la noció del temps i ens retrotragué a la nostra adolescència, a les tardes de films d’aventura en la televisió.

Va demanar que reduïren la intensitat de la llum, i ens explicà un conte meravellós sobre Egipte, sobre l’expedició de Napoleó al país faraònic, sobre l’experiència del militar cors a l’interior d’un d’aquells reliquiaris d’innombrables textos, objectes i pintures. Bressolats pel suau to de veu del novel·lista, gairebé a les fosques, contemplant algunes diapositives que projectava, i capficats en la crònica d’exotisme i antiguitat, el punt de màxima atenció del públic sobrevingué quan ens va transmetre les conegudes paraules de Napoleó en sortir de la Gran Piràmide, després, segons hom relata, d’haver-hi passat una nit. Foren les mateixes que pronuncià Sierra tan bon punt acabada la conferència, i després d’explicar-nos que ell també havia passat una nit al mateix lloc que Napoleó, sense llum, sense poder eixir-ne, en llargues hores al costat del sarcòfag i dintre també… I què li havia succeït?: «Encara que ho contés, no ho creuríeu».

Com en l’episodi bíblic d’Eva i la serp, totes les suposicions les projectàrem nosaltres… Nosaltres som els qui fem que aqueix «no ho creuríeu»connoti imatges alienes a la ment dels escriptors, que aqueix «no ho creuríeu» sigui en veritat «creuríeu», i s’ompli d’un ambient de conte de les mil i una nits. Som nosaltres els qui hi projectem allò indescriptible, allò increïble, sobre Javier Sierra (i abans sobre Sánchez Dragó, o els ovnis de J. J. Benítez, o els «misteris»de Jiménez del Oso…), perquè en tots aquests noms tan populars només hi ha representació –potser alguna experiència que sempre estarà adulterada per la memòria– i sobretot literatura…

La raó per la qual encara atreu tantes persones un títol com ara El misteri de les piràmides–o La pirámide inmortal de Javier Sierra– és perquè no hem perdut l’alè de l’aventura (ni que sigui de saló…), i perquè confiem en la bona voluntat d’aquells qui ens narren les coses. També, lògicament, per no disposar de totes les dades, ni haver-hi anat, a aquells paratges, ni tenir el temps per dedicar-nos-hi com ens agradaria, a una recerca personal. Per això, el ‘misteri’ continuarà dins de nosaltres. I això és una bona notícia, ja que és la forma que mai no acabarà.