Ja sé que la reacció a allò que ha dit previament una persona no és la millor manera d’analitzar un tema i treure unes conclusions que siguin positives, i alhora constructives, però no puc estar de contestar a un article que va sortir al dia següent de què les associacions animalistes i govern féssim públic el nostre èxit compartit en la reforma de la llei de protecció animal i de la modificació del codi Penal. 
 

Em va semblar una article maliciós i malintencionat en la seva concepció, i amagava sota una mascara una animadversió palpable contra els animals, i per aquí sí que no transcendeixo..., perquè una cosa és que no t’agradin els animals, la qual cosa admeto encara que no entengui, i l’altra és maquiavelitzar just en el dia en què cel·lebravem tal fita històrica en pro de la defensa animal. Sra. Àngels Codina, vostè va expressar de la manera que va voler i quan va voler el que va dir, però de la mateixa manera que vostè ho va fer amb plena llibertat, jo li contesto, també, amb plena llibertat el que considero un desafortunadíssim enfocament distorsionat per un enuig recargolat que no sé la seva procedència, però que la sospito. 
 

Puc estar d’acord amb algunes de les coses que va dir, com per exemple que alguns propietaris haurien de netejar el que embruta el seu gos –plenament d’acord i per això vam emetre un comunicat públic detallant la nostra postura sobre aquest assumpte i el que caldria fer entre les parts concernides per arreglar un problema que considerem que no s’està abastant de la millor manera possible, i l’altre tema és els dels propietaris de gossos potencialment perillosos que no porten morrió, en aquestes situacions la llei de protecció i tinença preveu clarament les sancions a aplicar i qui les ha d’aplicar, i nosaltres creiem que s’ha de ser estrictes en la seva aplicació–, però això no és el que em va indignar, no Sra., no és això, és la seva absoluta manca de tacte pel moment escollit, i la seva vanitat i actituds altaneres i de menyspreu, prejutjant els motius pels quals una persona desitja tenir un animal de companyia, És a cas  vostè una veu omnipresent que dictamina la manera més plausible per tirar dignament una vida, sigui amb la companyia d’un altre ésser humà, amb la companyia d’un animal o simplement amb la solitud com a companya? Res més lluny de realitat i m’espanta que una persona pugui pensa així...
 

Els animals de companyia estan ajudant a milions de persones  a què les seves vides siguin una mica millors, que se sentin una mica més acompanyades i  que puguin gaudir d’una vida més plena en el seu dia a dia... li donaria milers d’exemples però crec que no val la pena malgastar per convèncer a algú que no sap respectar que hi ha altres opcions de vida tan vàlides com la que un ha fet seva, però que carai!, perdre una mica més temps amb vostè. 
 

En realitat tenia ganes d’explicar-li la meva pròpia història i com un cadell de Llaurador que va créixer al meu costat em va fer retrobar amb una part meva que tenia oblidada i que té molt a veure amb la meva part més autèntica, em va fer veure que podia aprendre a tenir cura d’algú encara que fos un animal, em va ensenyar que el compartir és meravellós sigui qui sigui que et brindi l’oportunitat, que la fideditat i el companyerisme és un valor que s’aprèn amb la constància, amb la perseverància i amb la certesa de qui sabs que no et fallarà, em va transmetre, també, que el saber estar plenament en el moment present amb tots el teus sentits, no és només una presència física sinó una actitud de tot el teu ésser... bé, podria explicar mil i una històries però aquestes me les guardo per a mi. És cert que el meu estimat Simba també em va fer emprenyar unes quantes vegades, que l’havia de treure encara que no tingués ganes, que en moltes ocasions em va empastifar amb la seva llengua lliscosa ( no es preocupi, mai em va contagiar res perquè els nostres germens estaven confraternitzats i per aquest motiu era immune, malauradament el meu últim contagi gripal va ser més mundà), i quan ja estava malalt a causa d’un tumor vaig haver de netejar-lo sovint perquè tenia incontinència... no sé si sabrà reconèixer-ho, però a això se li diu amor. Segons Krishnamurti l’amor a un animal és un amor egoista perquè estiguis de bon humor o mal humor, ell sempre estarà allà, no obstant prefereixo infinitament aquest succedani a la buidor d’una mirada que no sap mirar més enllà dels seus propis ulls.
 

*President de Laika