Es pot passar de la sensació de patiment a la de felicitat en una dècima de segon. Amb un triple èpic en l’últim sospir n’hi ha prou. Passar del sentiment de comoditat al de patiment comporta, normalment, molt més temps. Menys quan es tracta de l’ACB i especialment quan hi ha el MoraBanc Andorra de per mig. Perquè un partit controlat durant trenta minuts se’n pot anar a norris en cinc. I això, són mal de caps als quals l’aficionat tricolor ja està acostumat, però que, diguem-ho clar, valen la pena. La majoria de situacions com aquestes acaben malament, però penso que segueixen sent positius.
 

Aquesta vegada, en el partit de dissabte contra el Movistar Estudiantes, el patiment va acabar bé, en felicitat, celebració i la coronació d’un heroi, donant més sabor a una victòria que, m’hi jugo un pèsol, més de la meitat es pensava que es tornaria a escapar quan el resultat era de 79-82. «Som especialistes en això», assenyalava Joan Peñarroya en la roda de premsa post partit. 
 

Una victòria que en el tercer quart estava encarada i per posar al calaix de ‘Triomfs còmodes’ es va posar al final a un calaix que està pràcticament buit en les oficines del BC MoraBanc: ‘Triomfs èpics’. Bàsicament perquè des del retorn a l’ACB només recordo un més així, i va ser el primer, contra el Laboral Kutxa, amb la cistella de David Navarro en l’última possessió. Com a molt també hi ha la del triple de Vojdan Stojanovski a l’Estudiantes la temporada passada. Per cert, el calaix de ‘Triomfs còmodes’ està igual o més buit, però aquests no són els que es miren al recordar el passat d’un club. Aquest calaix és el de sota, mentre que els èpics és amunt, el que primer es mira quan es busca alguna cosa. 
 

El més copsat a les oficines del club és el segon calaix: ‘Triomfs treballats’. És on hi van la majoria de les victòries tricolors i que comporten molt de mèrit perquè són molt difícils d’aconseguir. Aquells són els que realment es gaudeixen, però que són més fàcils d’oblidar. 

I on queden les derrotes en el record? Al soterrani, on ningú vol ser-hi. Quedarà bastant ple, sobretot d’aquestes que es decideixen en l’últim sospir, però com ja he dit, no cal anar a buscar res al soterrani. 
 

Preferim mirar d’omplir els calaixos del MoraBanc de bons records, com el de dissabte. I encara que passem d’estar còmodes a patir, i que moltes vegades s’acabi enviant el record al soterrani, val la pena viure mal de caps com el de veure’t tres a sota en l’últim minut i acabar guanyant amb un triplàs. D’això, no ens cansarem mai i en volem més, no només un per temporada, que ja ens toca viure-ho després de ser tantes vegades a l’altra banda.