Ja ha passat molta aigua sota els ponts des que alguns experts en màrqueting van començar a parlar del branding personal, un tema que ha anat creixent fins proporcions exponencials gràcies a internet i a les xarxes socials. Es tracta de traslladar la importància de la gestió de la marca –concepte abans únicament utilitzat en l’entorn empresarial– a l’àmbit personal. Si bé al principi el fenomen va ser integrat per polítics, empresaris i artistes –que van començar a comptar amb el suport d’experts en màrqueting i comunicació per vendre’s millor–, finalment ha arribat una certa ‘democratització’ i moltes persones, sense tant protagonisme, han assumit que la bona gestió de la seva marca és imprescindible per un millor desenvolupament professional i personal.
 

Tot passa per una presa de consciència d’allò a què aspirem i dels canals que podem utilitzar per aconseguir els nostres objectius. Així, els que volen una imatge consolidada per despuntar en la feina o, senzillament, per arribar a ser contractats, tenen a l’abast el web personal i les xarxes Linkedin, Xing o Viadeo, entre d’altres; els que requereixen d’una notorietat personal, o quant a les seves opinions professionals, poden jugar amb un bloc i afegir-hi, segons els seus interessos, les xarxes Facebook, Twitter, Google+ o Instagram; pels que necessiten ser estimats i busquen parella, res com les tradicionals agències matrimonials ben combinades amb xarxes com Meetic o Badoo (per les relacions gayfriendly diuen que el millor és Grindr); pels professionals o, simplement, fans de cinema o de música, res com nodrir-se i compartir mitjançant Spotify, Flickr, Youtube o Vimeo; i així podríem allargar-nos molt més, amb desenes d’altres combinacions.
 

Ara bé, si a l’hora de promoure la marca personal les etapes per definir objectius i canals semblen més o menys clares i a l’abast de gairebé qualsevol, allò que no resulta tan senzill és saber com vendre aquesta marca personal. La major part dels errors –sovint amb poca consciència del preu elevat a pagar pels mateixos– provenen de la dificultat en saber el què hem de transmetre i, evidentment, el com; és a dir, més enllà d’establir la marca personal, definir la identitat digital. Hi ha una base molt simple que hauria de guiar qualsevol comunicació personal: la marca té molt a veure amb la reputació, i això vol dir que entren en joc elements molts subjectius, com poden ser els valors d’aquells que pretenem captivar. Per dir-ho de manera planera: s’han fet velles les dites «Bona feina no necessita nunci» o «El bon gènere es ven tot sol» i, en canvi, s’ha refermat més que mai la de Cesar a Pompeia: «No n’hi ha prou amb què la dona del Cesar sigui honesta; també ho ha d’aparentar».
 

Quan afegim a la nostra marca totes les accions públiques o privades que divulguem dia rere dia, arribem a conformar una imatge global, que és la que percep el públic al nostre abast. És la que pot consolidar la imatge que volem donar, o fer-la trontollar, o fins i tot destruir-la. Si bé es pot entendre que tota personalitat evoluciona amb el temps i està sotmesa a canvis, les manques de coherència –o el que és pitjor, els enganys– no perdonen. Per tant, s’ha de vigilar, i molt, allò que comuniquem, perquè és molt fàcil arruïnar i molt difícil remuntar una reputació o una carrera.