L’Egipte antic no a soles el descobrírem en biblioteques. Per exemple, em recordo amb una cartellera. No identifico ni el lloc ni l’instant de l’experiència. Dec tenir vora 13 anys, o potser ni hi arribo. Però…, era de veres una cartellera? De sobte, la imatge canvia a un retall de diari, d’aquells de diferents dimensions que apareixien a les planes dels periòdics de tres o quatre dècades enrere. Es tracta, en aquest cas, d’un cinema d’allò que es deia ‘d’art i assaig’, i a més d’un barri no cèntric de la vila. Hi anuncien un film de títol per complet denotatiu: Faraó; i els meus ulls s’hi paralitzen. No era una estrena, almenys cronològica: projectavenn la cinta signada el 1966 pel director Jerzy Kawalerowicz, i ja érem al 1981 o 1982. Què dimonis era això? Una pel·lícula polonesa sobre l’antic Egipte, un film d’un país exòtic sobre un altre país exòtic en una sala de cinema estranya a les grans produccions. M’hi sentia atret, però l’habitud i les formes entrebancaven la possible escapada a aquell cinema; fins i tot s’hi havien programat films pornogràfics, i hom desconeixia el tipus d’espectadors que el sovintejava. Qui sap si el faraó l’acompanyaven dones nues… El perill era excessiu, i, com és lògic, no em portaren a veure aquella pel·lícula, tot i que les frases de reclam eren contundents. Amb el pas del temps, no em va cridar l’atenció visionar-la… Sorprenia d’aquell anunci l’absència de cartell pròpiament dit, i l’aparició d’una fotografia on, si la memòria no em traeix, s’hi veia un escarabat sobre l’arena del desert. Suposo que continuarà petrificat, com el bosc prou anterior d’un jove Bogart.
 

Egipte, a la tela blanquinosa de les remembrances, apareix, doncs, amb una gota d’estranyament. En el cinema, l’antiguitat d’aquelles terres la coneixíem per una altra mena de films, emesos en la televisió o projectats en sales ‘normals’. Un Egipte no pas històric, com el que assajà de retratar el film de Kawalerowicz, tot i el seu rerefons polític, sinó a cavall entre personatges històrics de debò i altres mitològics, entre els esdeveniments reals i els filtrats per la fe. El faraó per antonomàsia l’havíem vist en Els Deu Manaments de Cecil B. DeMille (rodada una dècada abans que la polonesa), tenia el rostre de Yul Brynner, i qualsevol altra persona seria sens dubte un impostor. Amb la música, tampoc no convenia arriscar-se: la partitura d’Elmer Bernstein era la banda sonora irrepetible d’aquells mil·lennis arcaics; per últim, si els faraons eren els dolents, qui en seria l’antagonista? Fins a on s’allargava llur poder?
 

Una escena del film protagonitzat per Charlton Heston –i una de les fites de la Bíblia hebrea– assenyala el límit del que enteníem aleshores per Egipte: durant la fugida d’aquell imperi, quan els milers de jueus liderats per Moisès començaven el seu èxode cap a la terra promesa, el profeta de Déu estengué els seus braços sobre el mar Roig i aquest es va obrir en dues columnes d’aigua immòbil. Creuaren els pròfugs aquella frontera, i després s’hi afogaren les tropes del sobirà del Nil. Al mar Roig, havia acabat Egipte, però quedava el desert, els llegendaris quaranta anys de la travessia, l’episodi del Sinaí… Ara bé, allò no era ja la terra dels faraons. La història havia quedat estroncada, i el temps veritablement antic penetrà en un període confús: Egipte no enllaçava amb la decadència de les darreres dinasties o amb l’hel·lenitzat d’Alexandre, sinó que es quedava arrere amb altres personatges sospitosos, com ara Adam i Eva, o el mateix Noè i més aigües descontrolades. I això ja és una (pseudo)història distinta… 
 

Tanmateix, aquesta mítica aliena acabà tacant la visió que la majoria de la societat té de l’antic Egipte. A hores d’ara sembla tot en la boira del meravellós i dels comptes saldats, quan van ser ben verídics els fets esplendorosos, les tragèdies, les pors, l’auge i l’ensulsiada d’un univers que segueix fascinant, encara que el cinema no s’hi dediqui amb el fervor d’anteriors dècades. Perquè això és cert: Anne Baxter no tornarà a ser Nefertari, ni Edward G. Robinson l’espia Datan, ni, sobretot, per a mi, Yvonne De Carlo –un dels meus primers enamoraments, després de Marilyn Monroe i de Rita Hayworth– l’esposa del visionari Moisès, Siporà… Però, clar, havíem convingut que això no era Egipte, sinó una altra cosa, i de fet els egipcis, en Els Deu Manaments, són els convidats de pedra d’una epopeia el signe dels quals és negatiu.

L’accés a les èpoques antigues sempre estarà determinat pels nostres desitjos i les nostres dèries. Difícil serà adquirir una mirada objectiva quan, a més a més, hom tracta d’edificar una genealogia sobre el que som individualment i col·lectiva. Per aquest motiu, Egipte roman lluny, simbolitzat en unes piràmides i uns jeroglífics, mentre que altres pobles, com el jueu, resten més a prop de nosaltres, tot i que la nebulosa de les dades arcaiques sigui boira densa en aquests. 
 

Qui sap com hauria canviat la nostra apreciació dels antics egipcis si haguessin projectat el Faraó de Jerzy Kawalerowicz, basat en la novel·la del també polonès Boleslaw Prus, l’any de la seva sortida. Però el Teló d’Acer impossibilitava la programació a Espanya, i, quan va ser possible, el mateix film esdevingué el misteri d’un cinema desconegut pertot. Un misteri com el que encara amaguen les piràmides.